Malamort ens parla d’un poble petit, penjat dalt d’una muntanya, amb pocs habitants, aïllat del món. Un poble de mala mort. D’aquest poble només en coneixem tres habitants, en Ton i els seus fills Laura i Àlex, i una nouvinguda, la Judith, una guarda forestal que ha arribat al poble fa poc.
«No sé què hi vas a fotre allà a dalt… però val més que vagis amb compte.»
Malamort, un thriller teatral a la Sala Beckett
L’obra comença amb la Judith, que ens parla de la seva mort… i tot seguit, d’escena en escena, es fan salts del present al passat on, com si es tractés del conte de Hansel i Gretel, ens van donar molletes perquè esbrinem el que ha passat.
En Ton demana ajuda a la Judith perquè l’ajudi a trobar el gat de la seva filla, la Laura, que se l’estima molt i és un regal del seu germà Àlex. Trobar el gat sembla imprescindible. Un poble amb mil ulls, on tothom s’amaga però tothom ho sap tot dels altres.
«Com cony sap el que faig, de nit?»
Un text una mica repetitiu i confús
El text de Daniela Feixas intenta atrapar al públic amb aquestes molletes que ens va donant, però les escenes giren sempre sobre elles mateixes, no avancen. En Ton busca el gat, la Judith busca la Laura, l’Àlex segueix la Laura, la Laura vol fugir del poble, l’Àlex vol i dol… i el gat, els gats, que és gairebé el tema principal. L’obra ens parla dels gats i aprofita el tema per parlar d’aquesta família que viu en aquest poble de mala mort.
Però el text s’encalla en històries paral·leles que no acaben i no aporten res a la història. La relació entre els germans, dels germans amb en Ton, la relació amb la gent del poble… tot comença però res no acaba de ser concretat. Fins i tot, la relació de la Judith amb el poble es veu molt forçada.
«Jo també marxaré algun dia. Marxaré d’aquest poble de mala mort.»
Les molletes, les pistes que ens donen de tant en tant no augmenten la tensió perquè es perden entre la resta d’històries inacabades.
«Algun dia he tingut la sensació que no estava sola, al bosc»
Una direcció desigual
La direcció de Daniela Feixas no sap treure profit dels actors que ha posat en escena. Però la professionalitat de Josep Julien (Ton) i Marta Marco (Judith), salven l’espectacle. Els dos joves, Abril Julien (Laura) i Marc Soler Rull (Àlex) queden molt desdibuixats. El ritme és volgudament lent i això el fa pesat i avorrit.
El text comença fent ús d’un vocabulari triat que ens indica que som lluny de la ciutat, del català estàndard… «Deu ser el fogony, el vent.» Però de seguida passa a un català estàndard, molt urbanita, amb barreja de catanyol «me la suda!» «Marxaré» en lloc de «me n’aniré», «contrabandu»…
L’escenografia és molt bona, però la il·luminació no la fa lluir. El text sempre ens situa a la nit, amb una lluna plena projectada al fons… i els focus se centren en els intèrprets deixant que l’escenografia quedi a la penombra. Podria semblar una amenaça més d’aquest poble, però acaba sent ignorada.
Malamort, a la Sala Beckett, és una història rural. Una història en un poble petit. Un muntatge per gaudir de la professionalitat i la bona feina de Josep Julien i Marta Marco.
- El millor de l’obra: Josep Julien i Marta Marco.
- El pitjor de l’obra: el text i la direcció. Al muntatge li sobren, ben bé dos quarts d’hora.
— COMPRAR ENTRADES —
