Dau al Sec presenta El Camí del Cec, un muntatge sobre Èdip… però més que sobre Èdip, sobre Antígona i Ismene. Les filles (i germanes d’Èdip), que l’acompanyen quan ell fuig de Tebes, terroritzat pel que ha descobert sobre la seva vida, després de buidar-se els ulls. Les dues filles l’acompanyen i el guien, com gossos pigalls. Elles ja no hi tenen res a fer a Tebes. Les dones no hereten el poder. A Grècia, les dones no tenien res a dir ni a fer.
El Camí del Cec, una obra sobre Antígona i Ismene a Dau al Sec
En aquest muntatge veiem la relació entre Ismene i Antígona. Veiem una Ismene amb caràcter, lluny de la Ismene atemorida davant la personalitat d’Antígona. Aquí, Ismene reclama el seu dret a ser una dona, a existir, a acceptar el seu fat. Reclama el seu dret a pensar diferent d’Antígona.
Antígona, per la seva banda, ens apareix amb dubtes. Una Antígona que es pregunta qui és i què fa… que no sap ben bé quin camí agafar. I al costat de les dues germanes, Èdip, derrotat, vell, xacrós… un titella en mans dels déus, del destí.
Grafismes esplèndids en blanc i negre i música electrònica
El Camí del Cec és un muntatge amb uns grafismes esplèndids en blanc i negre, que arrodoneixen la posada en escena. L’escenografia es completa amb una corda que defineix l’espai escènic. I no cal res més.
Una música electrònica, en directe, fa que la història tingui un fil conductor que no es trenca mai. Anna Sala fa una gran feina.
Bones interpretacions i caracteritzacions dels personatges
Mariona Blanco, Jordi Gràcia i Irene Mas interpreten els tres personatges amb precisió. Una interpretació que ens porta al teatre grec, amb gestos ampul·losos i frases que són sentències.
La caracterització dels personatges, amb la cara pintada de blanc, com una màscara i una roba ampla, també ens porta al teatre grec clàssic. Unes màscares de mussol (Oh, Atenea, la dels ulls de mussol!!!) ens recorden que, en les tragèdies, els déus hi tenien un paper important… encara que no sempre els poguéssim veure.
Dau al Sec ens porta a la Grècia antiga amb El Camí del Cec. Un muntatge amb rerefons clàssic que fa servir la figura d’Èdip per parlar-nos de les seves dues filles, per veure que els personatges de les tragèdies eren més humans que arquetípics… i que la seva història traspassa els segles.
- El millor de tot: el text i els gràfics.
- El pitjor de tot: la introducció que ens explica el mite gairebé no s’entén, i és una pena, perquè ens posa en context.
— COMPRAR ENTRADES —
