El teatre Romea ens porta La disputa, un text de Jean-François Prévand que és una delícia. Només el text ja val la pena. Un treball meravellós de recerca i de construcció de la dramatúrgia.
La disputa (Voltaire i Rousseau), un muntatge indispensable
Per què és un muntatge indispensable? Per diverses raons:
- Perquè el text és fantàstic. Un text molt ben construït que, a més, ha estat especialment ben traduït per Salvador Oliva, que ha sabut mantenir la ironia, el sarcasme, els jocs de paraules…
- Perquè el text fa servir un català net de catanyol. Un català bonic, amb una riquesa de vocabulari que ens entra com música a les orelles. Un català cuidat, ampli, exquisit, que té un mot per a cada cosa, gens reduccionista…
- Perquè l’escenografia està molt ben feta. Amb un tapís penjat, una catifa i quatre mobles d’època, molt ben seleccionats, el muntatge fa que ens trobem ja en un saló del castell de Voltaire.
- Perquè la il·luminació, sempre suau, que marca el pas de les hores, no destorba. No enlluerna, però fa que el muntatge llueixi.
- Perquè el vestuari té un disseny exquisit que fa que els dos filòsofs semblin rivals en escena, només veient els colors i el disseny del que porten.
- Perquè té una direcció magnífica, que fa que el text rutlli de forma molt suau, amb un ritme constant, on els silencis, de vegades, hi tenen tant a dir com les paraules. On les mirades són plenes de missatge. On els gestos no són superflus. En aquest muntatge tot està molt pensat fins al detall.
- Perquè les interpretacions són de traca i mocador. Veure en Josep M. Flotats i en Pep Planas, en el seu duel dialèctic és un goig. Donen vida a Voltaire i Rousseau amb empenta, energia i una gran professionalitat. El domini del gest, del cos i de la veu són una constant en tota l’obra. És un duel interpretatiu d’alt nivell on no podem declarar vencedor a cap dels dos.
La disputa, al Teatre Romea, és teatre d’aquell que no ens hem de perdre. Que s’ha de veure. Perquè és una joia entre les joies que agradarà als amants de la llengua, de la filosofia, del teatre… Un muntatge on ens adonem que no som ni volterians ni roussonians… o que potser som les dues coses… i que la humanitat és sempre més complicada del que imaginem.
I tampoc no ens l’hem de perdre perquè sempre és un plaer gaudir de bones interpretacions en escena... i si, a més, hi afegim un bon text… què més podem demanar?
- El millor de l’obra: el text i les interpretacions.
- El pitjor de l’obra: És una llàstima que el traductor no hagi trobat cap poeta català, que ha hagut de necessitar uns versos de Quevedo. Si hagués trobat un poema en català, el text seria rodó del tot.
- Nota: El text es diu a la manera de la Commédie Française… els detractors d’aquesta manera de recitar i dir el text ho trobaran, com sempre, terrible. Però recordeu el proverbi i no mireu el dit, mireu la Lluna.
— COMPRAR ENTRADES —
