Dau al Sec ens ha portat El Testament, un monòleg íntim sobre la vida i sobre la mort. En Ramon Molins, d’una manera molt propera, ens parla de la seva vida, dels seus records d’infantesa, del seu barri, dels seus començaments al teatre, de la seva trajectòria, els pares, el germà, l’avi, els amics… i, sobretot, de la gent amb qui ha compartit tots aquests moments.
Què en queda de nosaltres, un cop ja no hi som? Els records. Les històries. Allò que hem fet perquè el cor d’algú altre vibri i s’emocioni.
El Testament, un monòleg íntim sobre la vida i la mort a Dau al Sec
El Testament és un monòleg recolzat per figures que surten d’un moble calaixera ple de racons. Unes figures al·legòriques que ens parlen de tot el que ha fet Ramon Molins i del que encara té pensat fer. La vida cal viure-la. La mort ja ens trobarà… però que ens trobi plens de projectes, de plans, d’il·lusions…
El disseny de la il·luminació fa que les figues gairebé tinguin vida. Un disseny d’il·luminació que manté sempre la sensació d’intimitat amb en Ramon Molins, que ens permet sempre sentir-nos ben a la vora del que ens estan explicant. Som alguna cosa més que un públic, gairebé formem part de tota aquesta gent que ha marcat la vida d’en Ramon Molins. Ens sentim part de la família, dels amics.
L’espectacle es complementa amb una molt bona selecció musical que ha estat creada a partir de les propostes dels espectadors… quina música voldries que soni al teu funeral?
Ramon Molins, protagonista d’aquest espectacle
En Ramon Molins, part indispensable de Zum Zum Teatre, fa un repàs del que ha viscut amb el cor posat en allò que encara li queda per fer… i que no pensa deixar sense fer.
El barri de Magraners, als ulls d’un nen, era com un mapa del tresor… i va continuar sent un mapa del tresor quan el nen va deixar pas a un adolescent, un jove, un adult… Perquè les coses són allò que volem que siguin. La vida també és com un mapa del tresor. Però el que és important no és trobar el tresor, és buscar-lo.
- El millor de l’obra: el text, la proximitat i l’accent de Ponent. Cal que, als teatres, puguem sentir més accents del català, que són una riquesa que no podem oblidar.
- El pitjor de l’obra: massa pocs dies en escena.
