Cacophony de Molly Taylor arriba a la Sala Beckett sota la direcció d’Anna Serrano Gatell. Es tracta d’una història de rabiosa actualitat on un grup d’amics i amigues es deixen endur per la bogeria de les xarxes socials, de ser “influencers” i de ser repudiats com a escòria social. El circ de l’Imperi Romà el tenim a tocar de mà avui dia amb les xarxes socials que creen herois i heroïnes, de la mateixa manera que les converteix en malvats i malvades.
Cacophony, una obra de teatre molt actual sobre la influència de les xarxes socials
Cacophony aconsegueix la teva atenció des del minut u. Una colla d’amics i amigues parlen sobre una persona en concret, l’Abi, una noia del grup que ningú sap on és. Per intentar seguir els seus passos, van un flashback narratiu on se’ns explica què és el que ha passat. I així és com comencem en una festa, una festa que ben bé podria ser la festa de qualsevol persona del públic: amb amics, alcohol, música i debat.
El debat que sorgeix durant la festa tracta sobre un polèmic cas d’una violació. Algunes noies de la colla tenen claríssim que el culpable és violador, encara que la justícia l’hagi absolt; en canvi, altres persones, entre les quals hi ha una noia, no ho tenen tan clar i volen crear un debat. Però no ho aconsegueixen i aquest tema queda tractat de manera superficial. Tothom diu el que diuen, tothom repeteix com a lloros el que escolten, sense aprofundir, indagar ni trobar, realment, la seva opinió.
La realitat superficial vs. la realitat dura i colpidora
Però aquesta violació fa que, l’endemà, hi hagi una manifestació en contra de la sentència judicial. Aquí hi van les defensores de la noia violada amb les seves pancartes, les seves ganes de festa i, per descomptat, els seus mòbils per fer-se “selfis”. Però, llavors, té lloc un succés greu que els hi canviarà la vida, i no diré més per no fer spòiler.
Aquest fet concret fa que una d’elles comenci a convertir-se en el símbol de la defensa feminista. Escriu un post al seu blog i aquest text agafa una gran repercussió mediàtica que la converteix en una heroïna, en una persona a la qual cal escoltar i admirar: dit d’una altra manera: en una influencer. Una influencer feminista, sí, però una influencer.
I, a partir d’aquí, la seva vida deixarà de ser anònima per convertir-se en un esdeveniment social: entrevistes a la ràdio, a la tele, xerrades, col·loquis, inclús, un documental a Netflix. Però convertir-se en un referent és molt perillós i, de la mateixa manera que t’eleven, et poden arribar a ensorrar.
Una obra carregada de naturalitat
Gemma Martínez, Mariona Pagès, Sandra Pujol Torguet, Chelís Quinzá, Clara de Ramon, Albert Salazar i Clara Sans són els protagonistes de Cacophony. I tots ells i ells fan un paper esplèndid. Hi ha moments en els quals interpreten a altres personatges per poder mostrar-nos tot el ressò que volen recrear, i aquests moments són igualment estel·lars; sobretot, el de l’entrevista de ràdio, brutal.
Gràcies a aquesta naturalitat aconseguida pels protagonistes, l’obra arriba moltíssim. Fa que empatitzem amb alguns personatges, que ens veiem reflectides amb les qüestions que plantegen, que ens faci mal veure tot el que pot passar amb l’amistat… És com un reflex de la nostra realitat i, això, fa que el desenvolupament de l’obra sigui dur, però molt versemblant.
Un ritme trepidant i un final amb girs inesperats
Cacophony és una obra de teatre que té un ritme que enganxa. És impossible no seguir el fil conductor, per molt que es mogui de present a futur. La direcció ha aconseguit donar-li moltíssima vitalitat amb aquests salts temporals i fer-los tan bé que, en tot moment, saps perfectament què està passant.
Es van creant diferents incògnites durant l’obra i la primera de totes no es resol fins al final. La manera de resoldre’s és inesperada i brutal, per tant, et satisfà les expectatives; és més, les supera. A més a més, els girs dramàtics són excel·lents, no te’ls esperes, et deixen amb la boca oberta i aconsegueixen que el cap ens faci un “clec”, que ens quedem amb la boca oberta i que tot allò que creiem sobre l’obra i els personatges, se’ns quedi amb una incògnita.
En definitiva, Cacophony és una obra brillant per moltes raons: per les interpretacions tan naturals, properes i actuals; pel guió que et va donant bufetades cada cop que avança i pel ritme intens i trepidant que no et deixa ni respirar. Una obra que recomano moltíssim de veure pel seu missatge de tornar a voler ser persones humanes i deixar-nos de tantes merdes d’influencers, referents o herois i heroïnes a través de la pantalla.
- El que més em va agradar: És una obra amb la qual em vaig sentir interpel·lada en tot moment. Tot el que es planteja és tan actual i tan dolorosament real, que t’escup a la cara una veritat i és que hem deixat que la superficialitat de la pantalla ho arreplegui tot.
- El que menys em va agradar: Res. Trobo que és una obra rodona d’inici a final. Enhorabona.
— COMPRAR ENTRADES —
