El Teatre Nacional de Catalunya porta a escena l’obra homònima de Clara Usón, La filla de l’Est. Gemma Brió i Norbert Martínez han fet l’adaptació teatral d’aquest llibre publicat el 2012, basat en fets reals, que va rebre, entre d’altres, el Premi de la Crítica i el Premi Ciutat de Barcelona. A més de l’adaptació, Martínez assumeix la direcció de l’obra.
La filla de l’Est, una obra amb guerra dels Balcans com a rerefons
La trama se situa en la guerra dels Balcans i els conflictes armats que es van produir entre 1991 i 2001 a l’antiga Iugoslàvia. Un cruent enfrontament entre servis, croats i albanesos. Tancs, fusells, canons, trinxeres, traïdoria, sang, dolor i mort. Un retrat bèl·lic que malauradament ara tornem a veure a Ucraïna.
El personatge central de La filla de l’Est és l’Anna Mladic, una brillant estudiant de Medicina a la Universitat de Belgrad. Filla del general Ratko Mladic, acusat de crims de guerra i genocidi per la seva intervenció en el setge de Sarajevo en què van morir 10.000 persones i la massacre de 8.000 bosnians a Srebrenica el 1995. L’Anna adora el seu pare i l’espera un prometedor futur però als 23 anys se suïcida amb la pistola del seu pare. Per què?
A través d’alguns records i dels fets que succeeixen durant el viatge de final de carrera a Moscou, l’Anna descobreix una realitat que hauria preferit ignorar.
Un procés de descoberta en primera persona
Brió i Martínez fan una encertada tria dels moments més significatius de l’obra d’Usón de manera que la trama avança de forma gradual fins arribar al clímax. L’escena del pic-nic familiar o la tensa reunió a casa del rus Sasha que suposa un punt d’inflexió en la trama, en són bons exemples.
La filla de l’Est, però, no només parla de guerra sinó també de la confrontació entre conceptes antagònics: heroi/assassí, pare/monstre, amic/enemic … Algunes persones tenen dues cares i ens preguntem quina d’elles és real i quina fictícia. Potser les dues? Quina d’elles és la “bona”? Triem la que ens agrada més?
Dalt l’escenari se situa una tarima on els actors i actrius interpreten algunes peces musicals dels 90. Un recurs que aporta dinamisme a l’obra però que alhora ens allunya de l’eix central de la trama – el procés de descoberta per on transita l’Anna – que es dilueix i perd força a causa dels nombrosos ímputs de l’obra. Per contra, la càmera que retransmet primers plans en directe ens apropa a les reaccions dels personatges.
Obra coral en què destaca Gemma Brió
Els membres de la companyia Les llibertàries (Gemma Brió, Roger Julià, Josep Julién, Mar Orfila, Tátels Pérez i Jordi Rico) interpreten tots els papers de l’obra. Fins i tot, en algun cas, més d’un.
Podem dir que La filla de l’Est és una obra coral en què el pes escènic es reparteix entre els 6 intèrprets. Destaca Gemma Brió que encarna el paper principal i ens ofereix escenes de gran intensitat. Una gran actuació que no va aconseguir emocionar-me com esperava després d’haver llegit el llibre de Clara Usón. No sempre és bona idea llegir el llibre abans de veure l’adaptació escènica.
Els relats bèl·lics solen escriure’s amb grans dades (nombre de batalles guanyades o perdudes, zones ocupades, persones mortes i ferides, recomptes de forces aliades) i impactants imatges però el valor principal de La filla de l’Est és oferir-nos el relat en primera persona. El d’aquells que, com l’Anna, prefereixen tancar els ulls davant dels fets perquè destrueix tot allò en què han cregut fins al moment. Defugir la realitat i no prendre partit també és una manera de posicionar-se davant del conflicte, no?
- El que més m’ha agradat: l’obra serveix per reflexionar sobre el que està passant a Ucraïna.
- El que menys m’ha agradat: l’excés d’elements a escena que ens allunyen de l’eix central de l’obra.
— COMPRAR ENTRADES —
