Marcos Xalabarder estrena El llibre d’Ester a la Sala Fènix, una comèdia que ens presenta a l’Ester, una noia que viu una crisi d’identitat i no sap ben bé qui és ella realment. Sap com viu, sap com es comporta, però no sap qui és en realitat. I aquest és el punt de partida de la seva catarsi personal que la portarà a viure en el seu propi món i univers particular.
Índice
ToggleEl llibre d’Ester a la Sala Fènix, una comèdia metafòrica sobre la convivència amb nosaltres mateixes
El llibre d’Ester ens presenta a una dona de la neteja que ens “convoca” a la sala Fènix per comunicar-nos una decisió que ha pres. Qui se suposa que som nosaltres, el públic? Ho sabrem a mesura que avanci l’obra. De moment, el que sabem és que ella ens coneix i que ens vol explicar la notícia que ha decidit.
Per fer-ho, comença a explicar-nos la seva història des del principi: el moment en el qual va anar a un psiquiatre per aconseguir ansiolítics, però va posar fi a tot un univers dins seu. I és que el professional de la salut mental li fa una pregunta que li trontolla tot el seu món: qui és ella realment?
Buscant i buscant dins seu, serà com l’Ester començarà a conèixer a altres Esters, altres versions de si mateixa, altres veus internes que investiguen i que també es fan la mateixa pregunta.
Una trama molt original i carregada de metàfores
La història escrita per Marcos Xalabarder és molt original, divertida i sorprenent. L’autor ens posa en un món simbòlic, carregat de metàfores, que ens planteja una història surrealista i, alhora, molt propera. Per què: qui no té veus interiors que li fan parar boja? Veus internes que sorgeixen a causa dels dubtes, de les preguntes que et fas, i són veus amb les quals has d’aprendre a conviure perquè poden arribar a ser violentes i brutals.
Tots som els Déus i Deesses del nostre món intern, hem de controlar aquest món, però hem de saber com fer-ho; i això no sempre és fàcil. I l’Ester, justament, es troba en aquest moment: les veus internes s’han multiplicat i no sap què fer per controlar el seu petit, però sorollós univers.
El desenvolupament d’El llibre d’Ester és divertit, fresc, diferent. Perquè aquest univers intern metafòric es fa real a l’escenari. I veiem com l’Ester és la deessa del seu món, és estimada i odiada al mateix temps.
La segona part brilla molt més que la primera
Cal dir que la primera part de l’obra és una mica caòtica. Passen moltes coses i tot el que passa és estrany i precipitat. En estar en un univers metafòric, es necessita una mica més de temps per pair el que se’ns està explicant, però aquí van a tota velocitat. I això fa que, al principi, costi connectar amb la història i, sobretot, costi empatitzar amb el personatge.
L’esclat de la crisi i la resolució del conflicte també queden una mica desdibuixats. Se li dona molt de pes a la metàfora (que és el més brillant de l’obra), però la part real, el cataclisme de l’Ester, queda desdibuixat: l’inici de la crisi d’identitat és molt senzill, igual que el desenllaç. Tot passa molt ràpid i de forma superficial, i això impedeix que puguis empatitzar realment amb el que li passa a l’Ester que, al cap i a la fi, a molts i moltes de nosaltres ens passa: hem d’aprendre a conviure amb les nostres veus interiors, gestionar-les i respectar-les, mentre ens respectem, també, a nosaltres mateixes.
L’Anna Tamayo és l’actriu protagonista que es posa sota la pell de l’Ester. I, com sempre, l’actriu es menja l’escenari. Defensa molt bé el paper, encara que, de vegades, la seva actuació és una mica precipitada i accelerada; però està justificat pel guió. La imatge del personatge de l’Ester és molt potent, una deessa-dona de fer feines amb una sabatilla croc com a símbol de la seva lluita; però també queda una mica supèrflua, no es juga amb aquesta imatge tan potent i tan empoderada.
El llibre d’Ester és una obra original, divertida i diferent que agafa un tema tan humà com és la convivència amb un mateix/a per donar-li un altre punt de vista més metafòric, de ficció i fantasia. Una obra que té una millor segona part, perquè aprofundeix més en el tema principal, i que compta amb una bona actuació de l’Anna Tamayo.
- El que més m’ha agradat: La trama és molt original. La fantasia i la realitat es barregen per parlar-nos d’una història molt humana i íntima.
- El que menys m’ha agradat: Costa empatitzar amb el personatge, perquè la part “real” de la història queda una mica en segon pla. Se li dona més pes a la ficció que a la realitat i això crea una barrera de distància amb l’espectador/a.