La nit del peix kiwi, al Teatre Lliure de Montjuïc, és un muntatge on el protagonista ens recorda molt a en Raskolnikov, de Crim i Càstig. El text té un aire txekhovià en què el personatge camina per l’angoixa, la por, el deliri… i per la ciutat.
Un text en què el protagonista parteix d’un no res absolut per fer una fugida endavant que tampoc no sembla que tingui cap sortida. Un actor sense feina d’actor, intentant sobreviure en un món que no se’n recorda d’ell… un actor que vol fugir d’ell mateix.
La nit del peix kiwi torna a Barcelona, aquesta vegada, al Lliure
El text de Josep Julien és precís i acurat. Passa de la narració de l’actor a la interacció amb el públic, una interpel·lació directa que fa que els espectadors se sentin part de la història… perquè la propera persona a qui l’actor es dirigeixi pot ser qualsevol de nosaltres. Tots som un possible actor més en la seva història.
Santi Ricart fa una interpretació excel·lent del text. En aquest monòleg s’hi veu la seva professionalitat. Ens el creiem tant que, fins i tot, podem arribar a pensar que ell és, realment el protagonista real de la història… o, potser, d’una bona part de la història… Ho viu i ens ho fa viure. Hi ha una bona coordinació entre la interpretació de Santi Ricart i la direcció i la dramatúrgia d’en Josep Julien.
L’espai escènic, d’Anna Tantull, ens fa moure entre el món real i el teatre. No hi ha línia divisòria. No hi ha límits. Mai no sabem ben bé en quin món som. La il·luminació de Xavi Gardés acaba de rematar aquesta sensació. Allò que l’actor ens explica… és teatre? És real?
Un ressò de Txhèhov
La nit del peix kiwi, al Teatre Lliure, ens fa ressonar en Txhèhov al cap… l’actor és també un home turmentat pel que té, pel que vol, pel que fa… un home envoltat d’una fauna diversa de personatges que el fan anar com una baldufa. Un home que pensa que ha agafat les regnes de la seva vida i, al cap d’un moment, s’ofega en un mar de contradiccions.
És un bon muntatge per gaudir d’un molt bon text i d’una molt bona interpretació. I per sortir del teatre dubtant de tot… perquè ja no sabem si el que hem vist és teatre, o potser és teatre el que veiem quan en sortim.
- El millor de l’obra: el text i la interpretació.
- El pitjor de l’obra: que, si no espavileu, us quedareu sense entrades… i us en penedireu.
