El TNC ret un merescut homenatge a Maria Aurèlia Capmany amb una divertida adaptació de Vent de garbí i una mica de por, dirigida per Judith Pujol. Una de les novel·les més polítiques d’aquesta escriptora feminista i antifranquista que retrata l’immobilisme i hermetisme de la burgesia catalana. Des de la vora del mar, a ritme del vent i les onades.
Vent de garbí i una mica de por retrata la burgesia catalana
Vent de garbí i una mica de por, publicada el 1968, mostra tres moments vitals en la història del nostre país: el Maig Francès (1968), la Guerra Civil (1936) i la Setmana Tràgica (1909). De l’any més proper al més llunyà. Potser perquè ens adonem que els fets es repeteixen al llarg del temps.
Els vuit protagonistes de l’obra observen els fets des de la llunyania d’icònics llocs d’estiueig (Cadaqués, Sitges i Caldetes). Com si no anés amb ells. Com si tinguessin dret a mantenir un estil de vida al més pur estil del dolce far niente: festes amb coca-la i canapès, passeigs al capvespre per la platja, disteses converses d’enamorats. Mentre, el món es desmorona al seu voltant. O millor dit, a Barcelona; la seva residència habitual. Com diu Laura G. Ortensi al dossier de premsa: ” … Vent de garbí i una mica de por és, essencialment, una lluita textual i escènica contra la inacció“.
Cal tornar a Barcelona mimetitzats amb el vent (de garbí)
Gran equilibri entre text, actuacions, posada en escena i música
Vent de garbí i una mica de por és una obra coral en què el pes escènic dels vuit protagonistes està molt ben equilibrat (David Anguera, Laura Aubert, Alba Florejachs, Àurea Márquez, Miquel Malirach, Albert Mora, Miriam Moukhles, Joan Solé). En algun moment, Àurea Màrquez pren rellevància perquè actua com a fil conductor entre els diferents períodes. Fa referència als fets que publiquen els diaris i també a les cartes adreçades a Maria Aurèlia Capmany que denuncien la manca de paritat de gènere que, malgrat el pas del temps, es manté.
Ens quedem amb la sensació que el ritme de les onades impregna l’obra. Que tots els personatges comparteixen el mateix alè vital i vibren a l’uníson mentre les entrades i sortides d’escena són tan freqüents que ens recorden un sainet. Per la seva banda, l’acolorit i retro vestuari ens recorda els “guateques” de les pel·lícules espanyoles de l’època.
Un aplaudiment pels esplèndids i divertits números musicals, sota la direcció i composició de Marcel Bagés i David Soler, que contribueixen notablement al bon resultat de l’obra. Sense ells Vent de garbí i una mica de por no seria el mateix. No vaig poder evitar cantar a ritme de la popular cançó “Maria Isabel”.
Els diàlegs entre les quatre parelles se sumen a la lectura de notícies per oferir-nos un retrat d’època. Vent de garbí i una mica de por és ple de tòpics sobre els “pijos de Barna”: el parlar afectat de les dones, l’ús del castellà per influència d’una mainadera castellanoparlant,.. I sobretot les converses que es repeteixen amb escasses variacions; com, per exemple: “El servei és molt desagraït. Els ensenyes tot el que saps i quan ja estan grassonetes, marxen”. La lluita de classes també hi és present.
Un espai escènic presidit per uns versàtils panels que canvien de color, lloc i forma, convertint-se en un balcó o en les parets del local on se celebra una festa. Per damunt de tot destaquen els colors del vestuari a càrrec de Giulia Grumi. Els canvis són constants. Perruques, jaquetes, ulleres, mocadors … Tot està a disposició dels actors i actrius en el mateix espai escènic. Els veiem canviar-se com si fossin al camerino.
Triple lectura: política, social i personal
Podem dir que Vent de garbí i una mica de por permet fer una doble lectura. Una política que parla dels fets destacats de 1909, 1936 i 1968 amb l’acompanyament de les notícies en premsa, les imatges projectades en pantalla, les cançons, les converses entre els personatges de l’obra o les cartes adreçades a Maria Aurèlia Capmany.
Una altra de tipus social que retrata amb humor una burgesia que, com un estruç, es manté al marge del que passa des de la seva posició privilegiada; menysté les classes populars i el català com a llengua d’ús en tots els àmbits; procura mantenir l’estatus dels homes en perjudici de les dones i es resisteix aferrissadament a qualsevol canvi que posi el perill la seva acomodada vida.
I també inclou un missatge que ens arriba de forma individual. Encara que marxis a estiuejar a la costa – si t’ho pots permetre, clar -, la calma és només temporal. Quan tornis a casa, els problemes t’estaran esperant perquè el vent de garbí bufa a tot arreu. També sobre les nostres pors de tal manera que potser ens impulsi a fer canvis.
Tenim por, les nostres i les heretades dels nostres pares. A la soledat, al càncer, a envellir.
- El que més m’ha agradat: l’equilibri entre tots els elements de l’obra (text, interpretació, posada en escena i música) però sobretot l’homenatge a una de les grans escriptores en llengua catalana com és Maria Aurèlia Capmany.
- El que menys m’ha agradat: no se m’acut res.
