Les malalties mentals han existit sempre i encara que ja no tanquem els “bojos” amb pany i clau, la situació no ha canviat tant com voldríem. Així ens ho explica Anna Agulló Prieto que ha escrit, dirigeix i interpreta El peix daurat a la Sala Atrium.
El peix daurat parla de trastorns mentals en primera persona
Nascuda a Barcelona l’any 1985, va formar-se com a actriu a l’escola de Cristina Rota a Madrid, a la UAB com a comunicadora audiovisual, a la UM de Xile com a cineasta i es va especialitzar en documental a La Casa del Cine. Compagina la feina com a realitzadora i muntadora amb la direcció, principalment de documentals.
El peix daurat és un relat valent en primera persona que parla de manies, de moments d’eufòria, de medicació amb efectes secundaris, de l’amor incondicional de la família, de la pressió laboral, de gordofòbia, del distanciament de les amistats, de depressió, d’internament en un centre psiquiàtric, de la recerca de l’amor romàntic, d’episodis de violència masclista …
L’Anna Agulló no només parla dels efectes d’aquestes malalties sinó també de les possibles causes i de com reacciona la societat. Sempre des de les seves vivències personals. Com ella mateixa diu al programa de mà: “He fet un salt al buit, m’he tret les entranyes i les he posat sobre el paper”. Això es nota i és d’agrair.
El Peix daurat es divideix en dos actes i un epíleg, dividits en escenes que mostren la malaltia des de diferents angles. L’excés d’escenes, però, alenteix el ritme de l’obra i la fa més llarga del que convindria: 1 hora i 40 minuts.
És com si estiguéssim en la ment de l’Anna Agulló Prieto
Amb una escenografia minimalista en què destaquen les cordes que simulen els barrots d’una presó o d’un “manicomi” (Sant Boi, sense anar gaire lluny) i les cordes verticals d’on pengen les llibretes en què des de petita escriu l’Anna. Pensaments desordenats, sense sentit per nosaltres, que ens llegeix al llarg de la funció per complementar el seu relat que surt de ben endins, com si estiguéssim dins de la seva ment.
Amb el text s’intercalen algunes peces musicals, a càrrec de Clara Peya, i també es projecten en pantalla imatges en primer pla de l’Anna. Fins i tot, algun directe amb micro de mà inclòs.
Malgrat l’encert de parlar de trastorns mentals en primera persona (em resisteixo a dir-ne bogeria) El peix daurat no em va emocionar com esperava. No vaig aconseguir connectar tot i que conec de prop algunes de les patologies que descriu. Valoro molt l’esforç que fa l’Anna Agulló Prieto en exposar-se davant nostre, però ja sabem que la percepció d’una obra sempre és subjectiva.
- El que més m’ha agradat: el relat en primera persona d’un trastorn mental.
- El que menys m’ha agradat: vaig trobar l’obra massa llarga.
Un comentario
Hola Lluïsa! Moltes gràcies per venir i per dedicar una estoneta a escriure sobre l’obra. Només vull fer un aclariment, no té massa importància, però es fa estrany llegir coses de la teva vida que no son així. Cap psiquiatra em va recomanar escriure en llibretes. Simplement ho he fet des de petita, ho vaig fer llavors i ho continuo fent. Gràcies de nou per venir. Salut!