La Sala Atrium ens porta un text de Iannis Ritsos que ens refà el mite d’Agamèmnon i ens el mostra com un home vençut per l’edat, pel cansament, per la batalla, tip de guerres i de disputes que torna a casa, on l’espera Clitemnestra, la seva dona.
Ifigènia, la seva filla, és la veu que, des de la distància, ens va narrant com era la casa de l’Argòlida abans… abans, quan era rei d’Argos, abans, quan no havia anat a Troia, abans, quan no hi havia hagut una guerra entre grecs.
Agamèmnon arriba a la Sala Atrium
Un piano vell i trinxat és l’element central de l’escenari. Un piano que, tot i ser vell i estar trinxat, encara sona, encara té vida… un piano que sembla Agamèmnon, també vell i trinxat, però encara amb una veu prou potent per dir el que pensa.
Al seu costat, Clitemnestra, muda, servicial. Sempre distant. Una dona que no diu ni un mot, a qui no sentim la veu ni un sol cop… però que parla de manera molt explícita amb els seus gestos, els seus moviments i, sobretot, amb les seves mirades.
En escena hi veiem Zúbel Arana (Ifigenia), Oriol Genís (Agamèmnon) i Cristina Martí Ninot (Clitemnestra). La veu d’Ifigènia ens parla del passat i ens projecta el futur. Agamèmnon ens parla del passat i del seu present. El seu futur és a curt termini. Només vol un bany i que el deixin tranquil. Clitemnestra no ens diu res, però al final ens deixa ben clares les seves intencions.
Agamèmnon és un muntatge que, al principi, sembla que no ens atrapa… ho sembla, perquè, de mica en mica, ens sentim seduïts i lligats per la història que ens expliquen Ifigènia i Agamèmnon. Un text que ens va xopant de mica en mica, com si fos una pluja fina.
La direcció de Gerard Bidegain fa que els silencis siguin tan potents com les paraules. Tot i que la interpretació d’Oriol Genís és impressionant, magnífica, brillant i portentosa… Gerard Bidegain fa que Zúbel Arana i Cristina Martí Ninot brillin també en escena.
Agamèmnon, a la Sala Atrium, és com un muntatge enganyós. Ja en coneixem la història, ja sabem què passarà… i, malgrat tot, sentim que estem veient una història nova que ens capta tot l’interès.
- El millor de l’obra: Oriol Genís. Sens dubte.
- El pitjor de l’obra: que el final del muntatge, tot i que s’apaguen els llums, no acaba de ser clar i definitiu. El públic no aplaudeix per si només és una pausa dramàtica i l’obra continua… O potser no aplaudeix perquè voldria que l’obra no acabés allà i, per un cop, escoltar la veu de Clitemnestra.
