[usr 4 img=”03.png”]
Lola és una dona lluitadora. Una dona que, en unes altres circumstàncies, no hauria d’haver estat lluitadora. Però la vida la fer patir una guerra i una repressió. I la Lola es va veure obligada a lluitar. I ho va fer, però era una dona plena de llum i, enmig de la tristesa, de les decepcions, del patiment… sempre va trobar un motiu per somriure. Un somriure que era una rebel·lió davant d’una situació vital completament injusta. Un somriure que era un avís als que la volien ensorrar: ella pensava lluitar fins al final. I la Lola va lluitar. Va lluitar sempre i mai, mai, mai no va perdre el somriure.
Lola, a la Sala Fènix, un monòleg d’una dona lliutadora
En aquest monòleg coneixem la història de la Lola. Una història que s’ha escrit a petició dels amics i veïns de la Lola, que volien que la Lola no quedés oblidada. Volien que la Lola fos història viva perquè la Lola és HISTÒRIA. I les dones com la Lola són les que han construït el nostre país. A la Lola, i a les que van ser com ella, els ho devem tot.
Una maleta amb alguns objectes significatius, una cadira i unes projeccions amb fotos de la vida de la Lola… i no cal res més per explicar-nos la història (HISTÒRIA) d’aquesta dona que va anar pel món amb el somriure a la boca.
La Mireia Clemente es posa en la pell de la Lola, i ho fa de manera que ens sembla veure-la a ella. Més que un monòleg teatral, podríem dir que és teatre verbatim. La Lola va ser una dona real, i és real allò que veiem en escena.
Potser la direcció d’Ivan Campillo ha fet que el text fos molt accelerat… semblava que la Mireia Clemente, en el paper de Lola, tenia pressa per dir-nos tot el que havia de dir i això, en algun moment, feia que es perdés la intenció del text, també d’Ivan Campillo.
Lola a la Sala Fènix és un monòleg que ens parla d’una dona que va haver de ser forta perquè no va tenir opció. Una dona que va decidir ser lluitadora i que va lluitar amb un somriure alegre i desafiant. Lola és un homenatge a totes aquelles dones que són part de la nostra HISTÒRIA… a la Fènix ens presenten la Lola, però tots coneixem a algú com ella. Aquest monòleg és l’homenatge que es mereixen.
- El millor de l’obra: la proximitat del personatge amb nosaltres.
- El pitjor de l’obra: la precipitació en el text, que va fer que es perdessin matisos.
