Pocs escriptors han estat tan representats a escena com Federico Garcia Lorca. Bodas de sangre (1933), Yerma (1934) i La Casa de Bernarda Alba (1936) formen part de la trilogia rural que, amb un fort component simbòlic, ens remeten als ancestres, la terra, el món rural, el folklore, la vida, la mort … però sobretot la naturalesa de l’ésser humà. En el cas de la primera producció 100% del Lliure dirigida per Juan Carlos Martel Bayod, el títol ho diu tot. Yerma (erma en català) parla de la maternitat o, millor dit, de l’absència d’aquesta.
Yerma és la primera producció 100% del Lliure
L’argument d’aquesta obra del poeta granadí és prou conegut, però en faré 5 cèntims. Yerma desitja amb tot el seu cor ser mare però després d’algun temps de matrimoni l’anhelada descendència no arriba. Què és el que passa? Per què no arriben els nens? La il·lusió d’una maternitat truncada, la pressió social, les xafarderies del poble, la indiferència d’un marit fred i convencional, les proposicions d’un amor de joventut, els ben intencionats consells d’una experimentada i descreguda vella, converteixen la vida de Yerma en un suplici del qual resulta difícil escapar i que – com podeu suposar – acaba en tragèdia.
2 años y 20 días de espera es mucho (Yerma)
A l’hora, Yerma és el reflex d’un model de societat que imposa la maternitat com a funció bàsica i prioritària de les dones, que les valora per la seva capacitat de ser fèrtils. La protagonista, però, no es rebel·la contra aquesta imposició social sinó tot al contrari. El seu únic desig és ser mare i ocupar el lloc que li pertoca en la societat.
La mujer de campo que no tiene hijos es inútil (Yerma)
Una interessant posada en escena i un encertat espai sonor
La posada en escena de Frederic Amat situa l’acció en un cercle de cendra fosca, erma com la protagonista. L’envolten unes cortines que s’obren i es tanquen deixant a la nostra imaginació el seu significat. És l’úter no fecundat de Yerma que acaba per oprimir-la? O potser, la presó on la mantenen captiva les tradicions i la pressió social?
Yerma és un poema a la fecunditat, com a existència (Maria Hervàs)
Aquest recurs escènic és interessant i permet crear algunes escenes molt visuals (com l’atrevida i potser massa explícita escena de la romeria) però el moviment i opacitat de les cortines dificulta la visió dels intèrprets, distreu l’atenció i no permet seguir l’obra amb comoditat.
Mereix una menció especial l’encertat acompanyament musical a càrrec de Raúl Fernández que inicia la funció amb una preciosa cançó de bressol “Te diré niño mio” que podeu escoltar en el vídeo. L’espai escènic s’omple també de sons ambientals com els escallots del ramat que ens traslladen al camp o la percussió que els mateixos intèrprets fan amb veu i cos. La figura d’un nen ocupa un lloc destacat a escena durant tota la funció, com un ídol a qui cal retre homenatge.
Una gran interpretació de Maria Hervàs
Què podem dir de les actuacions?
El pes de l’obra recau en Yerma, interpretada per Maria Hervàs que actua per primera vegada a Barcelona. Ve precedida per l’estela de premis com el Max 2019 per Iphigenia i el premi Fotogramas de Plata 2020 per Jauría i el premi de la Fundació Princesa de Girona de les Arts i Lletres 2022.
El seu personatge evoluciona des de la il·lusió d’un possible embaràs – com els passa a les seves amigues – fins a un profund sentiment de ràbia, frustració i sentiment de culpabilitat que Hervás ens transmet amb força i que l’obliga a preguntar-se:
Por qué estoy seca. Dime: ¿Tengo yo la culpa?
Tiene hijos quien quiere
Malgrat la bona interpretació d’Hervàs ens sorprèn la “cantarella” que no acaba d’encaixar amb el que s’espera d’un personatge lorquià.
L’acompanyen a escena Joan Amargós (Juan, el marit pastor que encarna el convencionalisme rural, sempre pendent del “què diran” i que no mostra desig de ser pare), David Menéndez (l’amic Víctor i mascle en el ball aparellament de la romeria) Bárbara Mestanza (la famella d’aquesta mateixa escena), Isabel Rocatti (la vella que defuig els convencionalismes socials i actua de contrapunt), Yolanda Sey (una de les amigues i integrant del grup de Sey Sisters) i Camila Viyuela (Maria, l’amiga en què s’emmiralla Yerma en el seu desig de ser mare). Voldria destacar l’actuació final de Joan Amargós que ens mostra una força interior, amb un plantejament vital diferent del de Yerma, que ha contingut durant tota la funció.
Un text poètic i vital, com totes les obres de Lorca
No puc acabar aquesta ressenya sense destacar la poesia i força vital d’aquesta obra i de totes les de Lorca. Yerma és un crit de ràbia contra allò que ens nega la natura (descendència) i que ens impedeix ocupar el lloc que ens correspon en el món.
Em quedo amb la sensació, però, que el text queda desdibuixat en aquesta proposta que té elements molt positius, com l’espai sonor; una posada en escena interessant, però amb algun punt a revisar i unes actuacions convincents, però potser podrien donar més de si. En el fons, s’han fet tantes versions de Yerma i l’han interpretat tantes grans actrius (Núria Espert, sense anar més lluny) que qualsevol proposta juga amb desavantatge.
- El que més m’ha agradat: l’espai sonor creat per Raúl Fernández, Refree
- El que menys m’ha agradat: no poder veure bé les interpretacions a causa de les cortines
