La Villarroel porta a escena un text que és àcid i corrosiu. Una comèdia agra. Dopaland. Un home, que treballa al parc de Dopaland, s’ha de trobar amb una dona que està en un nivell superior, perquè hi ha hagut un incident amb un visitant del parc… i cal solucionar-ho.
Dopaland, una comèdia agra, àcida i corrosiva
La situació que comença a partir de la trobada és dura, coent, corrosiva, àcida… i alhora, divertida. Perquè l’autora, Eu Manzanares, aconsegueix que riguem amb els diàlegs. Uns diàlegs brillants, àgils… però plens de mala bava. No ens enganyem: riem per no plorar. Perquè sabem el que estem veient: dues persones que lluiten per coses diferents. Ell lluita per tenir una feina… però també lluita per la seva dignitat. Ella lluita per l’empresa perquè s’ha fet seva la idea de què ella és també l’empresa.
«El primer paso es admitir que no estás bien»
Dopaland és un món on tothom ha d’estar «molt bé», un món on estar «bé» no és suficient. Un món on totes les pseudopsicologies del treball brillen amb força: som una família, som un equip, tots treballem per a tots, això és la Keep Calming Room, «som un Team», «Team Building», tots ens preocupem per tots, nosaltres no cobrem un sou sinó que cobrem una gratificació, el nostre contracte laboral no és un contracte laboral sinó que és un acord voluntari… estar aquí és el millor que ens pot passar… Dopaland és el millor lloc del món per viure-hi… perquè no som treballadors, som habitants…
«A lo mejor en otro tipo de sitios es normal…»
Una escenografia molt ben cuidada que ens transporta a un món ensucrat
L’escenografia reflecteix a la perfecció aquest món de felicitat, i també d’infantilització: un decorat rosa, brillant, amb una il·luminació canviant que reforça l’ambient d’alegria, amb caramels, dolços… No és un despatx… és la «Keep Calming Room».
«Dopaland somos una familia.»
Interpretacions molt convincents
Adriana Segurado y Felipe Cabezas interpreten amb molta convicció els dos personatges i fan que, des de platea, anem d’un a l’altre… tots dos tenen arguments, tots dos tenen vivències que ens fan decantar ara per l’un, ara per l’altre. Eu Manzanares ha sabut portar molt bé el seu text a escena. I, enmig del rosa i les llumetes brillants, fa que la mala llet floti en l’aire… des del principi, la ironia, el sarcasme i, sobretot, la mala bava, estan en el text i la interpretació des de la primera escena.
El vestuari reforça la idea d’un món infantilitzat on la manipulació és l’eina habitual de Dopaland per aconseguir allò que vol de la gent. Ella és una part de Dopaland, una peça de la maquinària de Dopaland, i s’hi identifica en tot… mentre ell, sota de la seva disfressa, va de negre. Un color que no té res a veure amb Dopaland.
«Soy un empleado.»
Dopaland, a la Villarroel, ens mostra els mantres pseudopsicològics que es fan servir les empreses per fer creure als seus treballadors que també són part de l’empresa. Ens mostra com una persona pot sentir, no només que forma part de l’empresa, sinó que ÉS l’empresa. Veiem un diàleg entre una dona que creu que és part de l’empresa i un home que té clar que només és un treballador. Veiem dos maneres de veure el món. Dues maneres de defendre allò que cadascú té.
«Porque los dos somos Dopaland y Dopaland es una gran família. […] Todos somos Dopaland.»
Dopaland, a la Villarroel, és una lliçó de dignitat.
- El millor de l’obra: el text i les interpretacions.
- El pitjor de l’obra: que estarà pocs dies en escena i hauria de ser obligatori veure-la…
— COMPRAR ENTRADES —
