[usr 4 img=”03.png”]
Andreu Benito protagonitza Orgull a la Biblioteca de Catalunya, dirigida per Oriol Broggi i produïda per La Perla 29. Una adaptació del relat curt de Fiódor Dostoievski Manyaga que, en forma de monòleg, mostra el viatge interior ple de culpa i remordiment d’un home d’edat davant la mort de la seva jove esposa.
Orgull és l’adaptació d’un relat curt de Dostoievski
Un escenari gairebé buit, presidit per un còmode sofà, des el qual el prestador Andreu Benito narra la vida en comú amb la seva dona. Com la va conèixer quan ella empenyorava petites joies sense valor per tal d’escapar de les ties que la van acollir quan va quedar orfe. Com el va captivar la seva joventut i innocència. Com, malgrat les evidents diferències o precisament a causa d’aquestes, li va proposar matrimoni perquè volia alliberar-la d’una vida de penúries i sotmetiment.
La sensació de desigualtat m’entusiasmava
Ens ho explica amb un discurs lent, introspectiu, ple de llargs silencis, vacil·lant … que no sabem a qui s’adreça. És el soliloqui d’un ancià amb dificultats per recordar, lligar pensaments i sobretot expressar emocions. Un home que defineix l’amor amb només tres paraules: severitat, orgull i silenci. Molt silenci.
Una gran interpretació d’Andreu Benito
Una solvent interpretació que només pot assumir un actor amb l’experiència escènica d’Andreu Benito que manté el nostre interès fins que descobrim què va passar. Amb un to contingut i un punt monòton que amaga sentiments que acaben per esclatar amb la força d’un volcà. Sota l’aparent indiferència que el despòtic i auster escanya-pobres mostra per la seva esposa, s’amaga un veritable amor que és incapaç d’expressar amb fets i paraules.
Com s’expressa l’amor?
Perquè, de fet, Orgull parla de la incapacitat d’estimar d’aquelles persones que no han estat mai estimades. Que no han après a fer-ho i quan ho fan ja és massa tard i l’orgull no els deixa reconèixer-ho. I també tracta d’incomunicació; del silenci absolut que s’instal·la com un abisme en algunes parelles.
Volia dir que m’estimava, o més aviat que em volia estimar. Si era això: volia estimar, buscava estimar.
El protagonista d‘Orgull presenta moltes de les característiques dels personatges de Dostoievski així com una certa similitud amb la usurera de Crim i Càstig. És una persona turmentada per una educació rígida (de tipus militar) i manca d’amor com el mateix escriptor. El vestuari acompanya molt bé el paper que interpreta Benito: roba vella però d’abric, voluminosa com ell mateix.
Destaca l’excel·lent traducció al català de Miquel Cabal de l’obra original titulada Krótkaia, un relat fantàstic dins El diari d’un escriptor, publicada el 1876. El relat, però, no arriba a l’alçada d’altres obres del gran l’escriptor rus com Crim i càstig (1866), El jugador (1866), L’Idiota (1868-1869) o Els germans Karamázov.(1879-1880).
Podem dir que Orgull és una obra 100% “dostoievskiana” que explora l’ànima humana, reprodueix amb fidelitat la moral de la societat russa del XIX i que traspua la biografia de l’autor. Si algun cop heu llegit Dostoievski no cal que us digui res més.
- El que més m’ha agradat: el text de Dostoievski i la interpretació d’Andreu Benito.
- El que menys m’ha agradat: en algun moment falta força interpretativa.
