Les Cartes d’amor que s’escriuen durant tota la vida Melisa Gardner (Lloll Bertran) i Andrew Makepeace Ladd (Alex Casanovas) omplen la gran taula que ocupa l’espai escènic del Versus Glòries. Un clàssic romàntic escrit pel dramaturg nord-amèrica A. R. Gurney que parla de relacions humanes i que va ser finalista dels premis Pulitzer.
Lloll Bertran i Àlex Casanovas interpreten Cartes d’amor al Versus Glòries
Cartes d’amor es va estrenar al teatre el 1988 i ha estat adaptada i traduïda en múltiples ocasions. La primera vegada que es va representar a casa nostra va ser el 1993 al Teatre Borràs. Ara, la podem veure gràcies a l’adaptació de Marc Rosich i la direcció conjunta amb Jordi Andujar.
A través de la lectura de cartes, postals i fins i tot dibuixos acompanyem els protagonistes pel trànsit entre les diferents etapes de la vida. La innocència dels adolescents, el descobriment del primer amor i la complexitat de la maduresa. També en les alegries, les tristeses i els freqüents moments de distanciament. Sembla que juguin al gos i al gat. Quan un s’apropa, l’altre s’allunya perquè, de fet, són molt diferents.
El que no funciona és això d’escriure’ns. Això d’escriure’ns ens ha fet mal (Melissa)
Hauríem de seguir escriure’ns cartes. No puc deixar d’escriure’t (Andy)
Dues persones unides per un fil indestructible
Els respectius orígens socials marquen el seu modus de vida. L’Andy procedeix d’una família més humil i treballa durant tota la seva vida per ser advocat i tenir una família. També es dedica a la política. Melissa, en canvi, procedeix d’una família benestant, amb una vida regalada plena de luxe, i poques responsabilitats que la condueix a l’autodestrucció: alcohol, homes, depressió …
Tot i així, malgrat el pas del temps, segueixen units per un fil que no es trenca mai. No queda clar si és amistat o amor però és tanta la intensitat de la seva relació que la balança es decanta per l’amor. De vegades platònic i d’altres tòxic però sempre present, donant-se suport davant les dificultats que es presenten. Es necessiten però alhora són incompatibles.
Cartes d’amor s’acosta molt a una lectura dramatitzada en què la interacció entre Melissa i Andy es vehicula a través de les cartes. Són pocs els moment en què es troben cara a cara. Unes interpretacions convincents de dos experimentats intèrprets com Bertran i Casanovas, amb algunes escenes destacades, però que només em va emocionar al final de l’obra. Se’m va fer estrany veure Lloll interpretar un paper romàntic amb una bona dosi de dramatisme.
Una obra epistolar que s’acosta molt a una lectura dramatitzada
El text epistolar de Gurney és variat, amb freqüents canvis de registre, ple de formes col·loquials, anècdotes, llocs i personatges comuns, sentiments, contradiccions, dubtes … I una pregunta constant, expressada de maneres diferents: hi seràs? podrem veure’ns? per què no t’acostes? I una resposta, també constant: em sap greu però estaré de viatge, ho tinc complicat però ho intento…
La posada en escena és senzilla però tampoc li cal res més. Una gran i allargada taula on s’amunteguen sense ordre desenes de cartes. Dues cadires i dos penja-robes perquè els dos intèrprets puguin canviar de complements en les diferents etapes de la vida. Com a rerefons, la música de piano i en algun moment el cant de Lloll Bertran.
En l’era del whatsapp, les cartes poden semblar un anacronisme tot i els bons exemples d’obres epistolars que s’han escrit. Només per posar algun exemple: Cartas a Theo (Vincent Van Gogh), Grandes cartas de amor (Elizabete Agostinho) o Cartas a Milena (Franz Kafka), etc. Totes elles són peces singulars per l’alt grau d’intimitat però que potser perden part de la seva força i intensitat quan es traslladen a l’escenari.
- El que més m’ha agradat: veure com evolucionen els dos personatges a través del temps i el suport que es donen malgrat les diferències.
- El que menys m’ha agradat: he trobat a faltar més ritme però diria que aquest fet es deu al format epistolar.
