Fàtima, al teatre Lliure, ens porta a aquells racons que totes les ciutats tenen. Uns barris foscos, bruts, oblidats de l’administració de torn… I en aquest barri hi viu Fàtima. Una noia jove, que es mou a cops de vent, que tira endavant malgrat els cops, que intenta sobreviure en un entorn hostil, envoltada de gent i d’animals. Una fauna que converteix el barri en una mena de zoo, un lloc que la resta de la gent va a visitar per tornar després a casa. I la Fàtima va donant tombs, xocant amb la gent, xocant amb els animals. Vivint, sobrevivint. Fugint de la realitat que l’envolta amb un món interior ple de vida i de llum. Un món que és un objectiu, el lloc on arribar.
Fàtima al Teatre Lliure és un text de Jordi Prat i Coll dur i colpidor
En Jordi Prat i Coll ha creat un text dur i colpidor. La seva direcció fa que, malgrat la foscor, els intèrprets llueixin i brillin. Uns intèrprets triats amb cura i molt encert: Mercè Aránega dona de la Filmoteca; Albert Ausellé policia, veu del públic; Queralt Casasayas noia, Fàtima; Tilda Espluga gavina; Jordi Figueras gat; Daniela Fumadó companya de pis i Sergi Torrecilla dealer.
Tots, sense excepció, fan un treball magnífic. Però us sorprendrà molt la Queralt Casasayas, actriu a qui hem vist en altres muntatges, però mai en un registre semblant. Aquí broda el paper de Fàtima. Està fantàstica.
L’escenografia és monumental. I, alhora, desoladora, trista, bruta, fosca, lletja. Un lloc abandonat en un món abandonat.
Pot sorprendre el llenguatge acurat i precís que fan servir alguns dels personatges d’un barri marginal. Qui es sorprengui no coneix aquesta mena de barris on la barreja de gent de tota mena és el més natural. Es pot sorprendre qui no coneix un barri, semblant qui no hi ha viscut, qui no l’ha viscut mai.
Fàtima, al Teatre Lliure, sembla teatre documental, però no ho és. Sembla la vida real, però no ho és. Sembla un barri com el Raval, però no ho és. Sembla un tros de ciutat abandonat, però no ho és… i ho és tot. Una mirada a un món que tenim a tocar de la mà i que preferim veure de lluny, com qui va a veure un zoo.
«M’has vist!!!»…perquè mirem i no ho veiem…
- El millor de l’obra: Les interpretacions, especialment la de Queralt Casasayas.
- El pitjor de l’obra: l’ús de micròfon. Sembla que una obra de teatre, avui, si no té un micròfon, no ha de funcionar. El micròfon sobra.
