[usr 5 img=”03.png”]
A La Villarroel hi podem tornar a veure Rita. I què és Rita? Doncs és una comèdia… però també té drama… és divertida… però també és agre… és un text àgil i fresc que ens planteja preguntes incòmodes i que ens fa reflexionar, mentre ens fa riure. La Marta Buchaca ha escrit un text que sembla fàcil i no ho és gens.
Rita a La Villarroel, un text divertit, dramàtic, agre i dolç
En escena, la Mireia Portas i la Sara Espígul, la Montse i la Júlia. Dues germanes ben diferents que es veuen abocades a prendre decisions desagradables, d’aquelles que ningú no vol prendre.
“Ets incapaç de prendre cap decisió!”
Per una banda, la gossa. La Rita. Té 10 anys i està molt malalta. El veterinari ha dit que, el millor que poden fer per ella, és sacrificar-la. La Rita és de la Martina, la filla de la Montse. La Montse no li vol dir res a la Martina. La Júlia pensa que la Martina té dret a saber què diu el veterinari. Cal decidir què fan.
“Jo no sóc com tu!”.
Per altra banda, la mare. La Rita. Una dona que està en una residència. Té Alzheimer i la seva vida s’està acabant. No es pot fer gran cosa més… llevat de sedar-la. Però això també depèn de les dues germanes. Cal decidir què fan.
“La Rita té una malaltia incurable i ens l’hem de carregar.”
El text i la direcció ens mostres dues dones amb vides i trajectòries molt diferents que, malgrat tot, s’estimen molt i es necessiten i es busquen per parlar, per discutir, per barallar-se… per reconciliar-se.
Amb el públic a banda i banda, l’escena és buida al mig, però té els caps plens de trastos, com si algú hagués buidat un pis i ho hagués deixat tot amuntegat. Però els trastos no hi són només per ambientar. També fan servei a Mireia Portas i Sara Espígul: d’allà en treuen els elements que fan servir a cada escena.
Una música alegre ens marca també el canvi d’escena. El disseny d’il·luminació, molt encertat, fa que les escenes es fonguin amb la il·luminació, de forma suau, i també crea espais lluminosos per delimitar zones per a les dues intèrprets.
Sara Espígul i Mireia Portas fan una interpretació molt fresca, molt natural, molt viva. Sabem que estan actuant… però no es nota. Podríem pensar que estem veient-les des de casa nostra, a través de la finestra. La Marta Buchaca ha fet una bona direcció i no hi ha gens d’exageració ni sobreactuació. Sara Espígul i Mireia Portas passen de la comèdia, a la tragèdia i al drama amb fluïdesa… i a cada moment li donen la intensitat necessària. Ho broden.
“Estimar ha de ser això, també, fer que qui s’estima, deixi de patir.”
Rita, a la Villarroel, és un molt bon muntatge, ben dirigit i molt ben interpretat que ens farà plantejar-nos què és la mort, com la vivim, com la gestionem, com estimem, com decidim, com ens relacionem… i molts altres temes que, com si res, van sorgint durant el text. Un muntatge rodó.
- El millor de l’obra: El text, la direcció, les interpretacions.
- El pitjor de l’obra: Malgrat el bon disseny d’il·luminació, de vegades, la penombra no ens deixa gaudir del tot el muntatge.
