[usr 3,5 img=”03.png”]
La Sala Atrium presenta Lacrimosa, un espectacle que ens fa endinsar en l’èxit, en el fracàs, en les causes de tot això… que no es queda en el tòpic de què el món està molt malament i per això no ens van bé les coses. També furga en la responsabilitat de cadascú. Un espectacle que ens parla de tota una generació de gent, la més ben preparada de la història… però que al final, ningú no sap per a què estava preparada… si és que realment ho estava….
Lacrimosa, una obra interpretada per Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar
Dos monòlegs, interpretats per Francesc Cuéllar i Bàrbara Mestanza, escrits per Bàrbara Mestanza que ens planteges dues situacions ben diferents que acaben convergint en un mateix punt.
Dues persones que intenten sobreviure en un món que les rebutja. Ell i ella s’enfronten al rebuig de forma diferent i sembla que, al final, només queda la rendició total. O no.
El muntatge va dividit en capítols amb títols que pretenen ¿sobtar? ¿fer riure? ¿incomodar?…
La posada en escena i vestuari a Lacrimosa
Una taula plena de menjar porqueria i llibres sobre capitalisme, sociologia… uns ordinadors i aparells electrònics des d’on els dos actors van introduint la música i les imatges que es projecten al seu darrere. Una posada en escena que recorda l’habitació d’un adolescent... un lloc on la brutícia i el caos regnen. El desordre interior es manifesta a l’exterior. Els efectes sonors estan molt ben buscats i s’adapten molt bé al text, les imatges, de vegades, distreuen.
La caracterització dels dos personatges, amb el cap calb, ens fa pensar en la pèrdua de cabell per totes les raons possibles… i la majoria no són bones.
Les samarretes, reivindicatives, ja no ens commouen… fa anys que els eslògans a les samarretes són més una moda que una reividincació.
Història dividida en dues parts
L’obra es divideix en dues parts. Primer escoltem la història d’ella i després la d’ell. En un format de pseudo biografia, els dos intèrprets ens expliquen, en primera persona, els seus intents per viure i sobreviure avui, ara.
La primera part es fa llarga i es repetitiva. La història de Bàrbara comença amb molt desassossec però, a mesura que passa el temps, no aporta res de nou. Una història d’autodestrucció física i psicològica d’una dona que atrapada pel maltractament, per les drogues, per la manca de futur. La segona part, on en Francesc ens explica les seves vicissituds, es fa més amena i és molt menys repetitiva.
Els dos intèrprets estan molt ficats en el seu personatge, que no deixen ni durant la pausa. La direcció de Francesc Cuéllar fa que els tinguem sempre al davant.
Lacirmosa es pot veure a la Sala Atrium. Un muntatge que vol ser un crit d’una generació que viu en un món que li gira l’esquena, però es queda en una rebequeria de nen petit. En un “no soc jo, ets tu i tots vosaltres.”
Tanmateix, és un muntatge interessant perquè ens posa al davant dels ulls situacions que hem vist, que hem viscut, i ens les assenyala amb energia. Al capdavall, és veritat… “ets tu i tots vosaltres”. Nosaltres també som responsables del món en què vivim.
- El millor de tot: les interpretacions.
- El pitjor de tot: la primera part, llarga i feixuga.
