Consulta la cartellera teatral de Barcelona
Pau Vinyals s’ha comprat un pis a Barcelona amb la seva parella, la Judit. Havent fet aquesta inversió per un futur compartit, Vinyals ens porta amb ell a fer un viatge al passat i a les arrels a partir de les quals ha anat construint la seva vida. Ens ho explica de tu a tu sobre l’escenari del Teatre Tantarantana, i en les seves pròpies paraules.
I és que El Gegant del Pi, monòleg del mateix Pau Vinyals amb la co-direcció de Júlia Barceló, és una autoficció tan vulnerable i valenta com necessària – potser més pel mateix Vinyals que per a nosaltres. Estrenada com a peça de teatre radiofònic la temporada passada al Teatre Lliure, El Gegant del Pi extreu, no sense por però sí sense embelliments, el dolor, la culpa i els privilegis amagats rere l’ordinari i l’amor d’una família.
El Gegant del Pi: assimilant les ferides del passat
La història de la Transició té una mica d’estudiant de primer grau de carrera: existint d’alguna manera en una deixalleria que glorifiques anomenant-la habitació, reps de cop la visita sorpresa dels pares davant dels quals s’ha de fingir no haver perdut totalment el control de la pròpia vida, i estar seguint una dieta que consisteix en més que pots de noodles instantanis que s’acumulen sobre la taula, i de galetes Dinosaurus que serveixen com a l’última branca on aferrar-se d’una infància perduda molt més senzilla. Vaja, que arracones tots els mitjons bruts i samarretes arrugades sota el llit en l’esperança que s’hi hagi format un forat negre màgic que s’empassi el desordre i la brutícia per sempre, i no l’hagis de tornar a mirar a la cara i sentir vergonya de tu mateix.
Pau Vinyals, actor nascut el 1986 al poble de Ravós del Terri, al Pla de l’Estany, no és, òbviament, directament culpable d’aquesta al·legoria de l’habitació desordenada, ni de l’”intent” més que qüestionable de comprar un ram de floretes per posar a la finestra i fer veure que ara tot és maco. I doncs, per què aquesta culpabilitat que el rosega per dins?
D’on ve aquesta vulnerabilitat que fa que es despulli (metafòricament i literalment) davant nostre, aquest sentiment d’impotència i aquest conflicte interior entre l’amor d’un nen enganxant gomets a la cara de l’avi, i la consciència d’un adult que sap que el món va més enllà de les quatre parets de la família?
Pregunta complicada, però la resposta (com ja sol passar) ens la donen els alemanys en una d’aquelles glorioses paraules llarguíssimes que es van inventar per fer allò tan alemany de provar d’explicar tot el que ens passa pel cap: Vergangenheitsbewältigung (més o menys, “assimilació del passat”). Mentre els espanyols feien “Pactos del olvido” (i jo que em pensava que per fer un pacte s’havien de consultar totes les parts implicades), els alemanys muntaven judicis i passaven genèticament el corc del remordiment crònic de ser descendents de l’horror.
A El Gegant del Pi, Vinyals converteix el Tantarantana en una espècie de “Soterrani de la ceba” d’El timbal de llauna de Günter Grass, on els assistents es dediquen a tallar cebes tots junts per poder plorar lliurement i amb una mica menys de vergonya sobre la memòria dels horrors del passat. Amb una dutxa, una disfressa de Spiderman, algunes cançons i, sobretot, la seva pròpia història, Vinyals fa de El Gegant del Pi la seva pròpia ceba i, com ja passa amb aquestes hortalisses traïdores, no fa falta que siguis tu qui la talla per encomanar-te els seus efectes.
Anècdotes ordinàries de sopars familiars i avis franquistes
Pau Vinyals porta la dutxa del seu pis barceloní sobre l’escenari per afrontar un “oblit” tan nacional com familiar, treu els mitjons bruts de sota el llit, i reflexiona sobre el passat que ha heretat i l’impacte que aquest ha exercit sobre ell mateix i sobre la vida que ha pogut tenir fins ara. El seu relat autobiogràfic no cobra una aparença tradicionalment tràgica ni melodramàtica, sinó que el seu caràcter ordinari, farcit d’anècdotes que resulten divertides per la seva proximitat, és el que el fa més humà, i alhora, més complicat.
És d’aquesta mateixa normalitat familiar i aparentment inofensiva que Vinyals n’extreu magistralment el cuc de la culpa. La compra del pis encantador amb qui viu en parella pot remuntar-se a les decisions del seu avi? La seva infantesa innocent al poble, la seva pròpia felicitat i la dels éssers que estima, fins a quin punt són fruit del mal del franquisme?
Entre els discursos actuals i necessaris sobre privilegi, el de Pau Vinyals és “home-grown”, propi i de la terra, i alhora preocupat per l’espai confús que queda entre els extrems utòpics del blanc i negre. L’avi de Pau Vinyals era franquista, sí, però per ell i la seva família, també era l’ “avi pi”, una “bona persona [que] t’estimava molt”.
Són veritats com aquestes que fan que una exploració del passat i de les seves conseqüències sigui tan complicada per molts països, famílies i individus, però El Gegant del Pi no es queda tan sols en un flashback a quan una disfressa de Spiderman feia del món una ficció separada de la realitat: Veritats com aquestes també fan que gent ordinària, estimada per les seves famílies, i vivint en un món ben present o en un futur immediat, sigui perfectament capaç de convertir-se en perillosos, si bé humans, Gegants del Pi.
Així que cap al Tantarantana a tallar cebes!
- El que més m’ha agradat: Pau Vinyals s’exposa i ho deixa tot sobre l’escenari amb un valor més que admirable.
- El que menys m’ha agradat: L’obra de Vinyals és profundament personal, i com a tal, l’explicació de la seva vida no segueix una estructura perfectament pensada per la ficció. Això té coses bones, però també fa que de vegades l’espectador es perdi una mica en els detalls del que ens explica i en moments sense massa relació aparent, sense saber molt bé per on vol anar.
