[usr 4 img=”03.png”]
En la seva coneguda obra mestra Madame Bovary, Gustave Flaubert escrivia que “la paraula humana és com una caldera cascada en què toquem melodies per fer ballar als ossos, quan voldríem entendrir les estrelles”.
Canviant la caldera per una gibrella, i els ossos per bugaderes, l’esperit de Flaubert s’instal·la al Tantarantana per reflexionar sobre els límits del llenguatge, el sentiment i l’expressió mentre rentem llençols a Safareig, anàlisi semàntica de l’amor. I és que què hi ha millor que la roba bruta per fer filosofia lingüística?
Safareig, anàlisi semàntica de l’amor, al Tantarantana
En un primer moment, la relació entre una bugadera i Pompeu Fabra pot semblar tan allunyada com Barcelona de Pequín, però si ens hi parem a pensar – o si anem a veure Safareig al Tantarantana – ens adonem de seguida que poques situacions han donat tanta vida a la llengua com una reunió de dones fent la bugada.
Des del mateix fer safareig o fer bugada, fins als draps bruts o a haver-hi roba estesa, rentar la roba en companyia no només ha enriquit la llengua, sinó que ho ha fet amb expressions que es refereixen a l’ús d’aquesta mateixa. La companyia Com Un Llum, sota la direcció de Marià Llop i amb interpretacions de Núria Llausí, Adriana Galicia, i Clàudia Nogués, fa homenatge a aquestes dones amb tanta llengua, les bugaderes, reflexionant sobre els límits del llenguatge a la seva obra Safareig, anàlisi semàntica de l’amor.
Bugaderes lingüistes
La idea els queda rodona: una exploració del llenguatge a través de la dramatització de cants populars de bugaderes d’arreu del món, centrant-se en el tema de l’amor, focus d’atenció de la majoria de xafarderies. Els anys de treball, l’esforç i dedicació que s’hi ha posat darrere són evidents en la tria d’elements i temàtiques que conformen l’espectacle.
A Safareig, anàlisi semàntica de l’amor no hi falta res: a l’obra s’hi veuen representades totes les formes possibles d’expressió i llengua (diferents idiomes, llengua de signes, cant, dansa…), i alguns dels personatges encarnen les tristes protagonistes de cançons de bugada com Caterina d’Alió o Darideta.
Qui no pot o no vol parlar, “balla”, segons els personatges de l’obra, de forma més o menys convencional, però que recorda la importància de la música tant en el safareig com en la llengua, destacada pel folklorista Joan Amades al seu Cançoner: “entre les rentadores de riu havia estat molt freqüent la dansa, qui sap si com un record dels temps en què rentar la roba venia a ésser com una mena de ball”.
Una atmosfera de conte de fades
L’ús de la música a través del cant a cappella és sens dubte un dels elements més bonics de l’espectacle. Les veus de Núria Llausí, Adriana Galicia, i Clàudia Nogués es complementen perfectament en unes harmonies encantadores que omplen tots els racons de l’Àtic22 del Tantarantana, i submergeixen l’espectador de cap a peus en la màgia de l’obra. El so de l’aigua, fregada contra llençols o caient gota a gota des d’un paper mullat, aporta la cirereta al pastís d’una sonoritat molt ben aconseguida que no podria funcionar millor en cap més sala de teatre.
L’espai de l’àtic, convertit en espai de safareig amb llençols, cubells i gibrelles d’aigua de totes mides, contribueix a la construcció d’aquesta atmosfera íntima i acollidora. Les actuacions de les actrius són properes en tots els sentits, i les paraules i els sons arriben a flor de pell. Dins la bombolla que es crea al Tantarantana, totes som bugaderes durant uns minuts.
El pes de la filosofia
Des del fracàs de la llengua com a mitjà d’expressió de Flaubert, fins als seus detractors en les teories de lingüistes com Volóshinov (per a qui és a través del llenguatge que construïm la nostra consciència), passant per comentaris que recorden a conceptes orwellians d’un suposat newspeak que roba paraules al llenguatge per tal que els seus usuaris no puguin expressar el seu significat…
A Safareig, anàlisi semàntica de l’amor el llenguatge com a eina d’expressió es veu girat i regirat, examinat amb lupa i investigat detingudament de totes les maneres possibles. La paraula parlada, la barreja d’idiomes, la música i la cançó, el llenguatge de signes, la poesia, i fins i tot l’absència de l’expressió – Marià Llop aprofita l’eina del teatre per embolcallar tots aquests mètodes d’expressió dins del gènere dramàtic, demostrant implícitament el poder d’aquest com a eina universal i atemporal d’expressió màxima.
Malgrat tot, aquest regne filosòfic d’idees lingüístiques fa que l’obra pesi una mica massa pel cantó de l’abstracte, i en certs moments es troba a faltar la solidesa d’una base més propera a una realitat coneguda per compensar la boira de les idees filosòfiques que abunden en l’obra.
Els personatges ens parlen d’una suposada “Reforma del 58”, situant-se en dos espais-temps imaginats i vagues que poden arribar a confondre en obrir tot un món de preguntes no respostes sobre aquests suposats universos desconeguts i la seva història, sobrepassant tot plegat els límits i objectius de l’obra. Tant els personatges com les converses en sí ja són suficients per diferenciar els dos espais de safareig, i la resta, malgrat tot el pensament que clarament s’hi ha posat darrere, malauradament confon més que ajuda a la comprensió del missatge.
Amb tot, Safareig, anàlisi semàntica de l’amor, presenta tot un petit tresor pels lingüistes, i malgrat algunes dimensions que potser resulten un pèl massa confuses i abstractes pel que fa al conjunt de l’obra, l’experiència immersiva que Com Un Llum crea a l’Àtic22 del Tantarantana és per deixar sense paraules.
Després de tanta exploració lingüística, sortim del teatre amb una inevitable pregunta final: ha matat la rentadora a la llengua?
- El que més m’ha agradat: la intimitat i màgia creada a través de la sonoritat i l’escenografia de l’obra.
- El que menys m’ha agradat: les al·lusions a una espècie de temporalitat distòpica o univers paral·lel fan que les reflexions i simbolismes resultin una mica massa abstractes i confusos en certs moments.
