[usr 4 img=”03.png”]
Consulta la cartellera de teatre a Barcelona
Fins el 26 de setembre podeu veure al Teatre Apolo una de les obres més representatives i representades del poeta granadí, Federico Garcia Lorca: La Casa de Bernarda Alba.
Lorca va escriure l’obra el 1936 poc abans de ser afusellat per les seves creences polítiques i inclinacions sexuals i es va estrenar el 1945 a Argentina. La Casa de Bernanda Alba forma part de la trilogia integrada per Bodas de Sangre i Yerma.
La casa de Bernarda Alba es presenta al Teatre Apolo
La trama de La casa de Bernarda Alba, més centrada en el brillant text de Lorca que en l’acció, narra la història de les cinc filles de Bernarda que viuen recloses a la casa familiar a causa del dol del primer marit de Bernarda i ara del segon, que acaba de morir.
Vuit anys de dol que les ha obligat a conformar-se amb les espurnes de vida que es filtren a través de les obertures de la casa (finestres, corral o portaló). I és, precisament, a través aquestes per on es filtra la tragèdia com a resultat de l’opressió, el desig de llibertat, l’amor, la gelosia i l’enveja entre germanes.
El text i la interpretació de les actrius crea un ambient asfixiant que avança la tragèdia final
La solvent interpretació de les vuit actrius (Consuelo Trujillo, Rosario Pardo, Mona Martínez, Ana Fernández, Marina Salas, Zaira Montes, Ruth Gabriel i Montse Peidro) aconsegueix crear un ambient tan asfixiant que, fins i tot si no heu llegit el l’obra, podreu intuir el tràgic final.
Hi són tots els ingredients necessaris per a la tragèdia: Bernarda, la freda i tirànica cap de família que viu pendent de les convencions socials i del que diran; la criada Poncia, l’única capaç d’expressar afecte per les cinc germanes i explica’ls-hi les realitats de la vida i del sexe masculí amb el qual no han tingut contacte; Angustias, la més gran, filla de primer marit de Bernarda i l’única que té diners, als 40 anys es casarà amb Pepe, el romano que només vol la seva dot; Martirio que no va poder casar-se amb el seu pretendent perquè la mare li ho va impedir i observa amb enveja i gelosia l’amor clandestí entre la seva germana petita i Pepe, el romano; Adela, la més jove i vital que no vol renunciar a l’amor ni a la llibertat i s’enfronta constantment a Bernarda. Finalment, Magdalena i Amelia que s’han resignat a obeir les ordres de la mare sense protestar.
Aquí se hace lo que yo mando
El rigorós vestuari negre de Bernarda i les seves filles – en expressió del dol – podria difuminar les diferents personalitats, però gràcies a l’acurada interpretació de les actrius les diferenciem perfectament. L’eixuta Bernarda, la desencantada Angustias, la turmentada Milagros, la jove Adela i les resignades Magdalena i Amelia.
La simbologia dels colors juga un paper important en aquesta obra: el verd del vestit d’Amèlia representa el desig de llibertat, el blanc del vestit de la mare de Bernarda simbolitza la puresa o el vestit marró de Poncia que la diferencia clarament de la família i la manté en el seu lloc, el de la criada. Tot i la proximitat a les cinc filles i a Bernarda, sovint se li recorda quin és el seu lloc d’acord amb les convencions socials.
Tengo cinco cadenas, una para cada una de vosotras
La casa de Bernarda Alba tracta molts temes universals
Són tants els temes universals que planteja La casa de Bernarda Alba que resulta difícil no deixar-se’n cap: el determinisme, tot està escrit (“yo veo que todo se repite”), l’opressió sobre la dona (“Hilo y aguja para la mujer”), la moral conservadora i les aparences, el classisme i, sobretot, l’autoritarisme de Bernarda que traspua de les seves paraules que acompanya amb els moviments del bastó, a mode de cetre reial.
L’obra de Lorca s’ha representat tantes vegades que hem pogut veure versions molt diferents. No fa gaire, el Teatre Poliorama va oferir una moderna versió de Bodas de Sangre amb un fort component audiovisual. En el cas d’aquesta Bernanda Alba, som davant d’una representació de tall clàssic, fidel al text original i centrada al 100% en la interpretació en estat pur, buida de coses supèrflues.
Una obra coral, de tall clàssic i una senzilla escenografia
La trama s’envolta d’una senzilla escenografia: les blanques parets de la casa de Bernarda que també podem considerar com un protagonista més de l’obra. El seu pes sobre les cinc filles sumat a l’actitud moralista, rígida i despòtica de Bernarda i les emocions contingudes de les germanes és el detonant de la tragèdia. Com una olla a pressió que sabem del cert que acabarà esclatant però que no podem fer res per evitar-ho.
La casa de Bernarda Alba és una obra coral en la qual què tots els personatges contribueixen en diferent grau al desenvolupament de la trama. El pes escènic, però, recau en Bernarda, Poncia, Angustias, Martirio i Adela. M’agradaria destacar, però, l’esplèndida interpretació de Rosario Pardo en el paper de Poncia, potser el més agraït perquè és el més humà de tots.
He de dir que em va sorprendre l’escàs públic que hi havia el dia que vaig veure l’obra. Em pregunto si hi ha una certa saturació teatral de peces de Lorca o que potser ja “no es porta” el teatre d’abans. Sap greu perquè la bona interpretació de les actrius es mereix molt més.
- El que m’ha agradat més: veure teatre en estat pur, basat en el text i la interpretació sense elements que distreguin l’atenció.
- El que m’ha agradat menys: he trobat a faltar més força en l’escena final.
