Dau al Sec torna a portar a Barcelona La màgia lenta, un monòleg que sembla un guió d’una pel·lícula de suspens, en què el temps passa i anem descobrint més i més detalls de la vida d’un home que ha de fer una cerca exhaustiva en el seu interior per descobrir què li passa. Qui és.
«Posem que es diu Sr. Llobet».
Índice
ToggleLa màgia lenta arriba a Dau Al sec
El Sr. Llobet visita a un psiquiatra, el Sr. Lloveres, per explicar-li que és esquizofrènic i que no està gens satisfet amb el psiquiatra que, durant 10 anys, l’ha estat tractant. Vol un canvi d’especialista. Vol esbrinar per què se sent tan malament. Per què li passen les coses que li passen.
«Soc esquizofrènic»
«Soc bipolar?»
De mica en mica, davant nostre, portats subtilment pel Sr. Lloveras, el Sr. Llovet farà una immersió en el seu cervell, en la seva memòria… i descobrirà que el cervell amaga fets aterridors que, encara que no els recordi, li han marcat la seva vida.
Una excel·lent interpretació i bona direcció
En Marc Garcia Coté interpreta al Sr. Llovet i al Sr. Lloveras a La màgia lenta. I ho fa de forma excel·lent, fent canvis subtils quan passa d’un personatge a un altre. Passem de la professionalitat del Sr. Lloveras al Sr. Llovet, que pateix per tot allò que va descobrint… i aquests canvis de personatge es fan de forma fluïda, sense interrupcions brusques. I, malgrat la subtilesa dels canvis, sempre sabem a qui tenim al davant. Nosaltres ho sabem.
«No sé qui soc.»
La direcció de Pierre Notte fa que el muntatge comenci des d’un punt neutre per anar agafant embranzida, de mica en mica… fins que la història explota davant nostre. És com si el Sr. Llovet – i nosaltres – estiguéssim en una muntanya russa… una muntanya russa emocional plena de voltes, corbes, baixades vertiginoses… i algun moment de reflexió i calma.
L’escenografia no necessita gran cosa: una taula amb una cadira, una cadira en un costat, unes cadires al fons… només amb aquests elements es recreen diferents espais… el despatx del psiquiatre, el metro, una sauna…
Un disseny d’il·luminació molt ben fet, fa que Marc Garcia Coté es mogui per l’escenari, l’ompli, i passi el focus d’un lloc a un altre, d’un personatge a un altre.
A La màgia lenta hi ha poca música, només al final del muntatge. Una música que pot semblar neutra… però la cançó infantil pot arribar a posar els pèls de punta.
La màgia lenta, a Dau al Sec, és una molt bona oportunitat per tornar a veure un muntatge amb un bon text, una bona direcció i una bona interpretació. Un muntatge que agafa profunditat amb el temps. Un muntatge que, com els bons vins, millora cada dia. La Magia Lenta, a Dau al Sec, és un imprescindible d’aquesta temporada.
- El millor de l’obra: Marc Garcia Coté i la seva interpretació. La direcció de Pierre Notte i el text de Denis Lachaud.
- El pitjor de l’obra: estarà pocs dies en cartellera. No badeu o us la perdreu.
— COMPRAR ENTRADES —