Consulta la cartellera teatral Barcelona
La Calòrica torna a Barcelona amb el seu muntatge De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. I torna per la porta gran perquè és un muntatge que ho té tot: un argument molt bo i ple d’actualitat, té molt de ritme, fa pensar molt i ens fa riure, té humor, té sarcasme, té ironia, té mala llet, té optimisme i pessimisme, té interpretacions brillants, té una direcció esplèndida… i podria seguir amb tots els elements del muntatge, perquè tot, tot, tot és perfecte.
De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda parla del món, de la política global, dels fils invisibles que ens mouen…
I també parla de nosaltres, les comunitats de veïns… al capdavall, dos móns ben iguals encara que semblin ben diferents… perquè, què és més important: reduir les emissions o poder alimentar tot el món? Què és més important: arreglar la canonada o les bústies?
I aquest paral·lelisme, entre els grans organismes de decisió i les comunitats de veïns, és l’eina de La Calòrica per posar-nos al davant, amb molt d’humor, els grans problemes i els petits problemes als que ens enfrontem la humanitat (així, en gran) i els ciutadans del carrer (sí, nosaltres). I la Mindy.
Un argument que acaba portant el món de les decisions mundials al món de les comunitats de veïns. Al capdavall, tots compartim el mateix planeta, no? Un muntatge que barreja realitat i teatre contínuament, que fa servir pel·lícules, música, conferències… molts elements molt diferents que, aquí, encaixen a la perfecció.
De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda és escatològica, també. Vivim en un país que posa un Caganer al Pessebre… què té d’estrany que el muntatge sigui escatològic?
Boníssimes interpretacions
Tots els intèrprets fan més d’un paper, i tots els broden. Els veïns, els arquitectes, els periodistes, els activistes… tots van apareixent davant dels nostres ulls sense necessitat de canvis de vestuari ni accessoris. Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Júlia Truyol estan meravellosos en escena i us faran sentir com a casa. El muntatge a més, té una convidada especial, Mònica López, que entra en el joc escènic de La Calòrica i s’hi integra perfectament.
La Calòrica juga amb el teatre, amb nosaltres, amb tot i ens convida a participar en el joc. En anglès i en francès, actuar es diu «jugar». La Calòrica ho ha agafat al peu de la lletra. Aquest muntatge és un joc, un joc divertit i àgil on tots hi tenim cabuda.
De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, al Borràs, és un d’aquells muntatges que tothom hauria de veure. És un muntatge en estat de gràcia en tots els aspectes. I, a més, és un d’aquells muntatges que us omplirà el cap de preguntes i en parlareu durant dies i dies. Perfecte.
- El millor de l’obra: tot. Des dels intèrprets, a l’argument, al ritme, a la direcció… tot.
- El pitjor de l’obra: Que estarà pocs dies en cartellera.
