[usr 4 img=”03.png”]
Balada per un home mort, dirigida per Estanis Aboal, torna a l’escenari amb més força que mai al Teatre del Raval, amb música en directe i un clar missatge a favor de la llibertat en un món on la crueltat no aconsegueix vèncer la compassió i la solidaritat.
Balada per un home mort: Òscar Wilde, però amb un toc propi
La punyent i commovedora història relatada a Balada per un home mort està inspirada en un episodi de la vida de l’escriptor irlandès Òscar Wilde, el qual va ser condemnat a dos anys de presó amb treballs forçats a Reading a causa de la seva coneguda homosexualitat. Aquesta experiència el va marcar molt, fins al punt d’escriure el poema “The Ballad of Reading Gaol” (“Balada de la presó de Reading”), en el qual s’identifica amb la resta de presoners, destacant la figura d’un assassí que serà executat, i denunciant la brutalitat amb la qual eren tractats.
Balada per un home mort pren aquesta obra literària com a punt de partida per desenvolupar una història on s’insereix el mateix escriptor com a personatge. Tot i que no influeix de cap manera en el valor i qualitat del musical, cal mencionar breument que l’obra pren llibertats creatives en la narració de la història, ja que el presidiari executat era en realitat Charles Thomas Woolridge – que també apareix com a personatge secundari al musical – i el personatge de John presentat al musical sembla ser creat per tal de posar èmfasi a les problemàtiques de llibertat i justícia tractades per l’obra.
“Fins i tot les rates poden veure el cel.”
La juxtaposició entre l’enginyós i despreocupat Òscar Wilde amb el taciturn i melancòlic personatge de John al principi de l’obra està molt ben aconseguida malgrat que es perdi – com és normal – a mesura que la història descendeix cap al seu desenllaç fosc. Tenint en compte que el personatge d’Òscar Wilde a la història és de creació pròpia (el poema original manté un to greu i col·lectiu amb Wilde identificant-se amb la resta de presos com a grup), el guió i la interpretació aconsegueixen recrear un Òscar Wilde identificable com el conegut i polèmic autor de teatre i prosa abans de la seva entrada a la presó. Moltes de les seves rèpliques, sobretot pel que fa a l’inici de l’obra, tenen un to marcadament “òscarwildesc”.
Interpretacions musicals fortes i un repartiment que es fa escoltar
L’obra combina diàleg parlat amb parts musicades – fantàsticament i en directe! – i cantades pels diversos personatges, indicades també per un canvi d’il·luminació. Les interpretacions vocals dels actors són una joia i mantenen la qualitat durant tota la durada de l’obra.
A més, l’obra s’assegura de donar a cada personatge – i a cada actor – com a mínim una oportunitat de brillar vocalment com a solista, amb com a mínim una cançó pensada per ser cantada des de la perspectiva de cada personatge. La intensitat de la música culmina en múltiples ocasions en intensos clímax que fan lluir les veus de cada actor i deixen bocabadat a més d’un membre de l’audiència.
Simbolisme i senzillesa guanyen en la posada en escena
L’escenografia i posada en escena són minimalistes i senzilles, però l’espectador tampoc es queda amb la sensació que calgui un decorat o un vestuari gaire més extravagant, ja que el to de l’obra acompanya l’escenari sobri.
Un exemple del bon ús que se’n fa és el fet que el personatge de la Mort/Salomé destaqui en tot moment sobre l’escenari amb el seu llarg vestit blanc o el seu vestit d’un vermell viu que contrasta amb els grisos, marrons i negres de la resta de personatges i atrau l’ull de l’espectador malgrat no participar directament en l’acció o el diàleg en la majoria d’ocasions.
Això recalca la seva sinistra i fatídica presència des d’un bon començament, que acompanyarà els personatges en tot moment fins a poder dirigir-s’hi directament. La constant presència dels guàrdies sobre l’escenari també té un efecte semblant i dóna més força als comptats moments d’intimitat entre personatges.
Manca de varietat en el conjunt de l’obra
No obstant això, el fet que l’obra es basi en un sol poema i en un episodi tan interior de la vida de Wilde topa amb el desavantatge que el to del musical roman relativament inalterat de principi a fi, amb unes temàtiques constants que poden esdevenir repetitives en certs moments.
El mateix passa amb les cançons: tot i que la represa de certes melodies i versos resulta emotiva sobretot en els moments finals de l’obra, la repetició de temàtiques fa que certes cançons no destaquin prou per si mateixes i es barregin una mica les unes amb les altres. El musical potser s’hagués beneficiat d’algun canvi de to puntual més lleuger o d’un punt de vista diferent per trencar en certs moments amb la repetició o la continuïtat de temes. La història de Salomé, per exemple, n’és un intent prou ben aconseguit, tot i girar al voltant de la idea central.
Balada per un home mort al Teatre del Raval és una proposta per emocionar, resultat d’un molt bon treball tant en el sentit dramàtic com musical de tot l’equip, del repartiment i dels músics que és digne d’admiració. Ens quedem amb aquests versos del mateix Òscar Wilde que l’acompanyen:
Ignoro si les lleis són justes
o si lleis tenen errors.
Tot el que sabem a la presó
És que el mur és fort;
i que cada dia és un any,
un any d’interminables dies.
- El que més m’ha agradat: la música en directe i les interpretacions vocals dels actors. Tot un plaer per l’oïda!
- El que menys m’ha agradat: Tot i que la història avança, l’obra s’acaba fent una mica llarga cap al final a causa de la repetició de temàtiques similars.
