[usr 3.5 img=”03.png”]
Què passaria si de sobte us trobéssiu en el no-res amb l’única companyia d’una desconeguda? On som? Per què som aquí? Qui ets? Aquestes són algunes de les qüestions que planteja La nostra parcel·la, interpretada per Marta Marco i Judit Farrés, una distopia que ens enfronta a les preguntes clau de l’existència.
La nostra parcel·la planteja múltiples preguntes sobre la nostra existència
Després de cancel·lar les funcions al març a causa de la covid, l’obra es reestrena ara al Lliure de Montjuïc. Hi podeu anar tranquils perquè el teatre pren totes les mesures sanitàries recomanades pel govern. #LaCulturaEsSegura.
La nostra parcel·la, escrita i dirigida per Lara Díez Quintanilla, forma part d’una trilogia amb peces independents però amb un contingut comú: què fem els humans amb l’espai-temps que ens toca viure i com construïm això que anomenem realitat. El tema – com veieu – no és gens fàcil de plantejar i menys d’entomar, sobretot en un moment en què allò que ens era habitual s’ha substituït per una “nova realitat” que no sabem del cert com serà.
La Humanitat, el temps i l’espai són els protagonistes de l’obra
Fent una abstracció, es podria dir que els protagonistes de La nostra parcel·la són:
Per una banda la Humanitat, representada per Marta Marco i Judit Farrés. Dues persones, obligades a compartir espai i a relacionar-se, que prenen diferents actituds davant la sobtada situació. Una es resigna mentre que l’altra intenta posar una mica d’ordre en la nova realitat, sense gaire èxit.
A meitat de l’obra, entren a escena nous personatges – sempre interpretats per les dues actrius – idèntiques en aspecte però amb diferents maneres d’afrontar la vida: optimisme, negativitat, resignació, agressivitat … La roba que duen, molt similar, les iguala i les converteix en símbol de la Humanitat. L’esforç interpretatiu de Marta Marco i Judit Farrés és notable, així com també l’exercici físic que han de fer, però la complexitat del tema i el desdoblament de personatges fa que, en algun moment, se’ns facin poc creïbles i un punt exagerades.
Per una altra banda, l’espai: un petit quadrilàter ple de sorra que marca els límits de la realitat i que les protagonistes fan seu de diferents maneres. No saben què hi ha més enllà i no s’atreveixen a traspassar els límits. Davant de la limitació d’aquest petit espai no puc deixar de preguntar-me si els límits de la nostra realitat són només físics … On queda la capacitat de la ment de traspassar-los?
El joc de llums i la música, peces clau
El temps i el ritme vital que percebem a partir de sons compassats, la música, els canvis d’i·luminació i els moviments sincronitzats, gairebé un ball, de la Marta i la Judit. Damunt l’escenari, un gran focus marca el pas del temps. Quants dies han passat? Ens l’imaginem com un eternum, sense començament ni final.
Aquest joc d’il·luminació, que alterna llum i foscor, marca el pas del temps a l’hora que permet l’entrada i sortida de personatges que temporalment han d’afrontar la solitud vital.
I, per últim, l’observador, que és present durant tota l’obra. És un investigador que pren notes d’un malvat experiment? És Déu que castiga els nostres pecats i no ens alliberarà fins que confessem? Sembla que buscar una explicació és l’única manera de trobar sentit al no-res i, potser, tornar a la plàcida vida anterior.
Un text complex i amarg amb tocs d’humor
Tot i la profunditat d’aquesta distopia existencialista, Lara Díez Quintanilla omple el complicat text de freqüents tocs d’humor que no eviten, però, el regust amarg que ens deixa la possible absurditat de l’existència.
Com veieu, les preguntes que planteja l’obra són moltes però la principal és “Què fem aquí?” on “aquí” i “la nostra parcel·la” són sinònims. Qüestió que no queda resolta perquè la resposta depèn de cada persona. Hi ha qui ho fa a través de la religió, d’un necessitat compulsiva d’ordre o de possessions terrenals, de l’addicció al sexe o que simplement no s’ho planteja …
- El que més m’ha agradat: la combinació de música i il·luminació que marca molt bé el pas del temps
- El que menys m’ha agradat: la negativitat que traspua l’obra malgrat els freqüents tocs d’humors.
