Crítica: Bona gent de Quim Masferrer – Al Club Capitol

L’actor català conegut pel seu programa «El foraster», s’ha convertit, en poc temps, en un habitant més de cada poble que ha visitat. Ara, tenim la sort que a més d’anar a pobles, també el tenim al teatre a la ciutat de Barcelona. L’obra que presenta porta per títol d’una de les seves frases més famoses del seu programa televisiu, Bona gent.

Bona gent com ell considera que són totes les persones que es topa. Les persones que paguen una entrada per anar al teatre a veure històries, moltes vegades imaginades. A partir d’aquí va pensar: perquè no fer un espectacle on les històries siguin de veritat i que les expliqui qui realment les ha viscut? Segons diu; ell coneixia a la gent abans o després de fer les seves funcions; perquè no conèixer-los durant l’espectacle?

La seva simpatia, espontaneïtat i sensibilitat, fa que en pocs instants el públic de Bona gent empatitzi amb ell, i que el que ha començat amb un monòleg, on explica una algunes vivències, es converteixi, de sobte, en una funció on els protagonistes són els espectadors. Ells (nosaltres) som els actors i actrius que en Quim sap conduir per crear un espectacle cada dia diferent.

Bona gent, una funció irrepetible, on es converteix en un homenatge al públic

Tal com diu en Quim: «sense públic no hi ha teatre» i a partir d’aquí tota la sala de butaques es converteix en escenari i els assistents en actors protagonistes. Una pantalla gegant farà que la resta de públic, puguin veure en detall, potser a la persona que està al seu darrere explicant alguna anècdota. No es veuen càmeres ni ningú que filmi, però a la pantalla tan aviat es veu l’espai de butaques en general, com un primer pla d’una persona en concret. Aquests adquireixen el protagonisme i el genial actor passa a ser un col·laborador.

En Quim no saps quines històries explicaran cada un dels que ell entrevista, no sap si durant la funció riurem o ens emocionarem, però sí que sap portar amb gran respecte i delicadesa, el que l’espectador vol dir i el que es vol callar. El seu tracte sensible, afable, picant l’ullet amb humor i picardia, emocionant-se i fent emocionar; fa que la funció de Bona gent es converteixi amb relats personals molt diferents, moltes vegades emotius i d’altres força còmics.

En Quim sap escoltar, sap fer algun comentari i pregunta sempre amb respecte i sense riure’s de ningú. Sap posar poesia i emoció i algunes vegades, en sentir el que se li explica, es queda, sense paraules.

Un exercici de comunicació col·lectiva es crea a l’espectacle Bona gent 

La generositat del públic de Bona gent i la implicació que es crea entre l’actor i els «nous» actors i actrius, és excel·lent. Tot un exercici d’improvisació i comunicació col·lectiva, que fa que els espectadors es converteixin en una gran família. La gran generositat de l’actor, el seu tarannà familiar i proper, la seva energia, la seva gran capacitat d’escoltar i de connectar amb la gent fa que cada un de l’entrevistat expliqui una part de la seva història, a vegades amb timidesa i d’altres amb espontaneïtat.

Pels espectadors que no volen participar, no és pas cap problema, que no tinguin por. En Quim sap respectar si algú no vol parlar i a la vegada sap treure aquestes històries i records que tots tenim dins, si un les vol explicar.
Ressaltar la gran memòria de l’actor, ja que en acabar la funció fa un repàs de noms i històries de la «Bona gent» han intervingut en el seu espectacle.

En definitiva, Bona gent  és una obra feta amb el cor i que va directament al cor de cada un.