Puntuació: 6 sobre 10
Señora de rojo sobre fondo gris és el monòleg protagonitzat per José Sacristán, basat en el llibre homònim de Miguel Delibes, que podeu veure al Teatre Romea fins a mitjans de maig. Un text descarnat, íntim i emotiu en què l’autor expressa l’amor per la seva dona Ángeles de Castro i la tristesa per la seva prematura mort als 48 anys. Una vida curta però – com ella mateixa va dir – plena de felicitat.
Delibes expressa el dolor per la prematura mort de la seva dona
Delibes és aquí Nicolás, un pintor en plena crisi creativa per la mort de la seva dona Ana. A través d’un text íntim que expressa pensaments, records, diàlegs interiors i veritats no dites ens parla d’amor i pèrdua. En una narració, gairebé mil·limètrica, explica la seva relació: com es van conèixer, els feliços anys de matrimoni, els primers símptomes d’un tumor cerebral que semblava benigne i finalment, una mort que el va agafar per sorpresa.
Señora de rojo sobre fondo gris ens parla també de l’Espanya de la transició (1975), que vivim a través de la coincidència entre el diagnòstic de la malaltia de l’Ana i l’empresonament de la filla gran del matrimoni per les seves activitats polítiques. Nicolás rememora la desolació de la filla per no poder acompanyar la seva mare en moments tan difícils.
Les paraules de Nicolás (José Sacristán) transmeten l’amor i veneració que sentia per l’Ana, que sempre li va fer costat (Mercedes Sanpietro posa la veu en of). Una existència que intuïm grisa per frases com aquesta: “Una mujer que con su sola presencia alejaba la podredumbre de vivir”. L’amor i la companyia d’ella, eren la seva llum.
“Señora de rojo sobre fondo gris” és una oda a l’amor incondicional
Acompanyem Delibes (representat per Nicolás) en el seu dol i compartim amb ell tristesa, solitud, desolació, enyorança, … en una espècie de panegíric dedicat a la memòria d’Ángeles de Castro. Podríem definir “Señora de rojo sobre fondo gris” com una oda a l’amor incondicional, avui difícil de trobar.
El dolor de Nicolás per la pèrdua de l’Ana, la buidor de la seva existència sense ella i la profunda crisi creativa es tradueixen en un escenari gris, ple de mobles i quadres sense pintar. Només al final de l’obra es trenca aquest monocronisme amb un punt de color, que té molt de simbòlic. En la part posterior de l’escenari es projecta l’únic quadre de la dona de Delibes, amb un vestit vermell que contrasta amb el fons gris i simbolitza el que Ángeles de Castro va significar per a l’escriptor.
Bona interpretació de Sacristán però un ritme monòtom
Portar a escena l’obra d’un dels millors escriptors espanyols com Miguel Delibes i fer que l’interpreti un actor amb la trajectòria professional de José Sacristán genera expectatives que resulta difícil de satisfer.
L’esforç interpretatiu i memorístic de José Sacristán és espectacular i digne d’admiració. Durant la funció es despulla emocionalment davant del públic però trobem a faltar canvis de ritme i intensitat que dotin l’espectacle de més força. Són escasses les escenes en què gaudim de la potència interpretativa de Sacristán i ens preguntem per què no n’hi ha més?
Pel respecte que em mereixen tan l’escriptor com l’actor, em resulta difícil no ser més generosa amb la meva valoració però diria que els intimistes textos de Delibes són difícils de portar a escena perquè es fan monòtons.
Dades tècniques de “Señora de rojo sobre fondo gris”, Teatre Romea
- (basada en l’obra homònima de Miguel Delibes, escrita el 1991)
- Adaptada al teatre per José Sámano, José Sacristán i Inés Camiña
- Produïda i dirigida per José Sámano
- Interpretada per José Sacristán
