Crítica: Yerma

yerma akademia

Nota: 7,5 sobre 10

El títol de l’obra de Federico García Lorca que presenta el Teatre Akadèmia, sota la direcció de Marc Chornet i l’adaptació d’Anna Maria Ricart, diu molt del seu contingut. El diccionari defineix “yerma”  com  “terreny estèril, no cultivat” i, per extensió, podem deduir que “Yerma” tracta de la fertilitat, de la maternitat frustrada.

Yerma és va publicar el 1934, dos anys abans que el seu autor morís afusellat per les seves opinions polítiques i, potser, una suposada homosexualitat. Junt a “Bodas de sangre” (1933) i “La casa de Bernarda Alba” (1936), “Yerma” forma part del que s’anomena trilogia lorquiana. Les tres obres s’han representat tantes vegades que les comparacions són inevitables.

Yerma està casada amb Juan des de fa un parell d’anys però encara no ha engendrat el fill que desitja amb tot el cor. Les seves amigues ja són mares i ella comença a fer-se preguntes. Estima el seu marit però entre ells no hi ha passió. Ell no sent la crida de la paternitat i, per això, no entén Yerma.  Juan viu per treballar la terra. Yerma, per ser mare.

La jove casada se sent atreta per Victor però el  seu sentit de l’honra l’impedeix trair el seu marit, tot i les sospites sense fonament dels veïns. Yerma s’obsesiona cada cop més amb una maternitat que no arriba i les discussions conjugals es fan insostenibles. Sovint es pregunta desolada “Por qué yo estoy seca (vacia, yerma)? Amb el pas dels anys, la situació es deteriora fins arribar al tràgic final (que no puc explicar).

Són d’una gran tendresa i bellesa les converses que Yerma manté a l’inici de l’obra amb el fill no nat. És un cant esperançat a un infant que no arribarà a néixer.

L’argument de “Yerma” gira al voltant de dos conceptes estretament units: la fertilitat i la terra (vinculada també a Gea, la deessa de la fecunditat). Són nombroses les referències a la vida en el camp: el creixement de les flors, el decurs dels rius… La vida enfrontada a la mort. Fins i tot podem interpretar com a metafòrica l’escena de la  crema de matolls, secs i erms, a la romeria. El foc purificador, com a símbol de renovació, o de la possibilitat d’iniciar un nou cicle vital.

Aquests dos elements – fertilitat i terra- s’identifiquen clarament en la posada en escena a càrrec de Laura Clos “Closa”.  Un gran llit de matrimoni ocupa l’espai central i atreu les nostres mirades. Al seu voltant, la terra arriba fins als seients del públic que observa amb una mica de sorpresa i molt d’interès les paletades de sorra que ens endinsen encara més dins del drama lorquià. Els ressecs matolls són un excel·lent complement escenogràfic.

“Yerma” és una obra coral en què tots els personatges tenen el seu propi espai. Alguns tenen un pes argumental i escènic més gran – com Yerma (Alba José), Juan (Martí Salvat) i Victor (Xavier Torra) – i d’altres menor, però entre tots construeixen una imatge de conjunt: costumista, visceral, arrelada a la terra i a les tradicions ancestrals. Com un quadre. M’agradaria destacar el treball interpretatiu de la dolça i etèria Maria (Ariadna Fígols), sempre al costat de la seva amiga, i la vella (Isabel Soriano) que parla des de l’experiència que li atorga haver parit nou fills.

“Yerma” reflecteix una forma de pensar molt estesa en els entorns rurals de l’època: “La mujer de campo que no da hijos, no sirve de nada”. En aquesta societat, els rols venien determinats pel gènere. La funció de la dona era merament reproductiva (si no eren mares se sentien inútils – ermes, estèrils – com la protagonista de l’obra)  i el de l’home era treballar i proveir la família de tot allò que necessita. Aquesta adaptació inclou alguns elements moderns (com el predictor) que permet traslladar al present el tema de la maternitat. L’únic que es pot dir és que afortunadament el món ha canviat i que les opcions de les dones ara són infinites (o gairebé).

El conflicte social – i sobretot intern – es dóna quan la protagonista no pot d’engendrar un fill, com s’espera d’ella. Com li diu una de les seves amigues: “Tiene hijos, la que quiere tenerlos”. La culpa és d’ella però no és capaç – a causa de l’educació rebuda – de buscar altres opcions com li suggereix l’experimentada vella.

Com deia a l’inici, comparar diferents adaptacions d’una mateixa obra és difícil perquè cadascuna d’elles té alguna cosa que la fa especial i la diferencia de les altres. En aquest cas, destaca una posada en escena que reprodueix amb fidelitat la simbologia d’aquest drama de Lorca.

Un magnífic text, interpretacions creïbles i ben coordinades, un ritme ascendent, una excel·lent posada en escena – que inclou música i peces de ball popular – una escassa il·luminació que dota de dramatisme aquesta tragèdia rural i sobretot,  terra, molta terra, per tot arreu….

Dades tècniques de YERMA (basat en l’obra homònima de Federico García Lorca)

  • Adaptació: Marc Chornet i Anna Maria Ricart
  • Direcció: Marc Chornet
  • Disseny de l’espai: Laura Clos “Closca”
  • Coproducció de Projecte Ingenu i Teatre Akadèmia

Repartiment:

  • Yerma: Alba José
  • Juan: Martí Salvat
  • Victor: Xavier Torra
  • María: Ariadna Fígols
  • Vella: Isabel Soriano
  • Noia: Roser Tàpias
  • Noia: Cristina López

espectaculos barcelona

 

Lluïsa Guàrdia

Lluïsa Guàrdia, filòloga i periodista. Amant de la cultura en general: literatura, cinema, teatre, dansa, òpera, música... "L'ànsia de coneixement, l'amor per la cultura i la pràctica del pensament crític ens fan lliures"

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *