Crítica: Un tret al cap – Grec 2017

Nota: 6,5 sobre 10

A Un Tret al Cap, la Sala Beckett, ens presenta un text que parteix de l’acomiadament d’una periodista, Emma Vilarasau. Segons diu el programa, aquest muntatge ens parlarà de l’ètica periodística… però el text d’aquesta obra acaba divagant entre molts temes i no acaba tancant gairebé res.

El comiat d’una periodista podria ser… perquè ja és massa gran? És una dona? Els seus articles ja no són el que eren? Hi ha canvis en el diari que l’afecten directament? Podria ser una d’aquestes raons o totes. Però no en treiem l’aigua clara.

La noia jove, Mar Ulldemolins, sembla que introdueix el tema de l’ètica periodística… però tot acaba quedant en fum. En un no res que no porta enlloc. Trobem pinzellades que parlen dels joves, dels lloguers, de la guerra… però només són això, pinzellades que apareixen i desapareixen en un moment i no se’n torna a parlar.

Imma Colomer, la dona gran, és l’únic personatge que sembla realment viu, malgrat que s’està morint i té caducitat “com els iogurts”. Un personatge capaç de riure de tot, fins i tot de la seva mort i que és plena de vida. Algú amb una mirada lúcida. De fet, és el personatge més rodó d’aquesta obra, davant de dos altres dones que són gairebé un tòpic.

L’escenari, molt auster, vol semblar un pis antic però sembla més aviat una nau industrial reconvertida a loft de disseny. El que veiem no quadra amb el que ens diuen. La il·luminació, a estones massa fosca, tampoc no ajuda.

De les tres actrius, Mar Ulldemolins no ens ofereix una de les seves millors interpretacions. A estones encarcarada, a estones cridanera… no la sabem reconèixer.

Emma Vilarasau està en el seu ambient. El personatge sembla escrit per a ella. Una dona amb caràcter fort que té moments de còlera, moments d’ironia, moments de sarcasme… Un personatge que ja sembla que li hagin escrit a mida. Una llàstima que no s’aprofiti més el seu talent interpretatiu perquè ens pugui oferir altres registres.

Imma Colomer està esplèndida damunt l’escenari. Amb una elegància que vessa per tot arreu, li passa la mà per la cara a tothom.

La direcció de Pau Miró tampoc no és de les més reeixides. El text fa aigües per tot arreu i el ritme de l’obra no acaba de quallar.

Un tret al cap, a la Sala Beckett, ens sembla una proposta fallida. Una llàstima disposar de tant de talent i no saber-lo aprofitar.

 

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *