Crítica: Romeu i Julieta

Nota: 8 sobre 10

A la roda de premsa de presentació de Romeu i Julieta ja ens ho van advertir, havien volgut deixar que fós l’aire, el no res el que queda al final de l’obra. L’aire, que no es veu i que ho mou tot. Com les passions. L’amor i l’odi. Ens van advertir que veuríem un muntatge on els actors serien també els instruments musicals i la banda sonora de l’obra. Ens van advertir que no veuríem una història d’amor tràgica. Ens van advertir que veuríem un muntatge actual, on els adolescents i els seus pares es troben els uns davant dels altres i no hi ha gens de comunicació. I la poca que hi ha és molt dolenta. Ens van advertir que era un muntatge que volien que agradés a un públic, el més jove, que no acostuma a anar al teatre. Que volien atrapar aquell públic que veu el teatre com una cosa llunyana, que no té res a dir, que no connecta…

I així és. Romeu i Julieta, a La Seca Espai Brossa, és un muntatge que comença com un assaig. El públic entra a la sala amb tots els actors en escena, que fan estiraments, xerren… com si no hi fóssim. I nosaltres ens sentim una mica tafaners.

Només començar, Roser Tàpias ens recita, en vers, que hem d’apagar els mòbils. En vers, perquè veurem un muntatge en vers i ja ens hi introdueixen des de bon començament.

Els odis atàvics dels Capulet i els Montagut se’ns presenten en escena. S’odien. No sabem per què. L’odi ve de molt lluny i ja és gairebé genètic. Enmig d’aquest odi, Romeu i Julieta es troben. I s’estimen. S’estimen amb la mateixa passió que les seves famílies s’odien. Però l’odi familiar, l’entorn, les baralles… tot, durà al final tràgic que tots coneixem. “Per mirar a una altra banda jo també els he perdut. Tots serem castigats” ens diu el príncep. Tots són responsables de la mort de Romeu i Julieta.

romeu i julieta espai brossa 3

En aquest Romeu i Julieta els actors poques vegades parlen cara a cara. Els diàlegs els dirigeixen al públic, com si fóssim nosaltres els que hem de respondre. Ens hi impliquen. Ja siguin Capulets i Montaguts barallant-se i buscant-se les pessigolles, o bé Romeu i Julieta declarant-se el seu amor, o bé Julieta i els seus pares, que li diuen que s’ha de casar amb Paris. I nosaltres, des de platea, ens hi veiem ficats de ple. Sense voler-ho, formem part d’aquella escena.

L’escenografia és molt original. Dues estructures metàl·liques amb bastons de fusta serveixen per recrear tots els escenaris. Fins i tot, serveixen de capelleta on deixar-hi una imatge de la Verge, de mida natural. Uns elements molt ben aprofitats que tenen múltiples funcions i que es van movent amb els actors segons avança l’obra. Unes estructures que, tal com ens van advertir a la presentació de l’obra, es van despullar per quedar buides. Només aire.

La música és en directe. Els actors i actrius canten madrigals de l’època de Shakespeare, a dues i tres veus, i ho fan molt bé. Les veus estan molt ben coordinades. Rematen el muntatge musical amb percussió corporal. Les baralles, de Capulets i Montaguts, coreografiades, podrien semblar un ball en una discoteca, una festa major… ballen i es barallen.

En aquest muntatge de La Seca Espai Brossa també han volgut jugar amb el canvi de gènere dels personatges. També ens ho van advertir. De la mateixa manera que en època de Shakespeare, els homes interpretaven els papers femenins, aquí hi han donat una volta més. La família de Romeu la interpreten actrius. Fra Llorenç l’interpreta una actriu. Els servents són actrius. En canvi, la dida la interpreta un actor. La mare de Julieta també la interpreta un actor. Un joc de canvi de sexes que funciona molt bé.

Carlos Cuevas Romeu i Clàudia Benito, Julieta, són els protagonistes, els adolescents enamorats, moguts més pels sentiments que pel seny. Molta hormona i poca neurona els porta al seu final.; Neus Pàmies, Benvolio i Rosa Serra, Mercutio, els parents de Romeu. En alguns moments brètols, en alguns moments, llenguts… però sempre fidels a la seva família i a l’odi ancestrals als Capulet. No l’entenen però el defenen amb la vida; Roser Tàpias, príncep i servent i Alba José, Fra Llorenç i servent, ens presenten la part còmica de l’obra, amb dos servents exagerats i histriònics, amb un punt de sornegueria sempre als llavis. Roser Tàpias recrea un príncep elegant i humà, que ens commou. Alba José, a més, és un Fra Llorenç convincent en qui tots confiaríem.

Jordi Llordella, pare de Julieta. Un home que és el cap de família i ho té molt clar. Es fa el que ell diu. I prou. L’autoritat de la casa Martí Salvat, mare de Julieta, Tibalt i Paris; Tres papers ben diferents que interpreta amb mestria: com a Tibalt és un brètol i bergant; com a Paris és un cortesà amb pretensions, i com a mare de Julieta ens recorda les dives dels anys 50, altives, llunyanes i fredes, pujades damunt d’uns talons, amb moviments sibilins. Toni Guillemat és la Dida de Julieta. I ho broda. Una dida lloca, manefla, bona fe…

romeu i julieta espai brossa 2

En alguns moments, la interpretació és massa natural. Aquesta adaptació de l’obra la porta als nostres dies, però no s’ha d’oblidar que el vers és vers i s’ha de dir bé. El vers té un ritme, una música que no s’hauria de perdre. Si el conserven per avisar-nos que apaguem el mòbil, val la pena conservar-lo en la resta de l’obra.

El vestuari, modern, amb dessuadores, pantalons i botes. Els Capulet, amb camises blanques i barret. Els Montagut, amb jerseis foscos i americanes. Només duen un vestuari diferenciat la Dida, amb faldilles llargues i un capot al que dóna diferents usos, i Julieta, amb una faldilla de tul rosa i una caçadora negra de pell. Fra Llorenç es converteix en franciscà amb un jersei marró amb captuxa i una bufanda. El príncep es converteix en príncep amb una jaqueta d’estil militar. Poc vestuari però distintiu i eficient. No cal més.

Un muntatge amb bon ritme, però que s’allarga massa al final. La mort del Romeu i Julieta i la reacció de les famílies i el príncep es van alentint i el final queda en suspens, com si el temps s’aturés.

Un Romeu i Julieta que sorprendrà per la seva escenografia, que farà riure perquè també té moments còmics molt reexits, que farà plorar perquè no deixa de ser una tragèdia. Un muntatge que val la pena veure.

I aquells que pensen que el teatre és cosa de “vells”, de “carques”, de “burgesos acomodats”… que hi vagin. Descobriran que el teatre no té res a veure amb tots els estereotips que tenen incrustats al cap. Estereotips tan atàvics i tan inútils com l’odi entre els Capulets i els Montaguts.

espectaculos barcelona

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *