Crítica: La rebel·lia és possible

Nota: 8.5 sobre 10

Lluitar per 28 cèntims, té cap sentit? I lluitar pels nostres drets? Si els nostres drets són 28 cèntims… què farem? Ho deixarem córrer perquè, total, només són 28 cèntims? O lluitarem per allò que creiem just? I si lluitem… com ho farem? On comença la lluita per la nostra dignitat?

En Garcia decideix lluitar i fer-ho amb les armes que li dóna el sistema. Com una formigueta incansable, lluita i lluita i no es deixa tombar per les petites derrotes que es va trobant pel camí. Sap que es poden perdre batalles. Ell vol guanyar la guerra. Al seu voltant, un grup de gent, admirada per aquest sentit de la dignitat i de la lluita, comença, al seu torn, a lluitar també per allò que creuen que són els seus drets. Les lluites són desiguals.

Una obra de teatre que pot considerar-se com un preciós i profund conte

Un decorat molt minimalista, en alguns casos potser massa i tot, que configura els diferents espais i llocs de l’obra. I un vestuari que, amb petits canvis, ens va presentant els diferents personatges, interpretats per tots els actors, en una roda que contínua.

El ritme de l’obra és molt bo. Les diferents escenes empalmen unes amb les altres gairebé sense pausa, el temps de penombra just per fer un petit canvi en l’escenari, perquè l’actor es pugui transformar en algú altre… i ja hi tornem a ser. Una música de comèdia de rerefons ens recorda que se’n riuen de tot, del sistema, d’ells, de nosaltres.

rebelia-posible-la-seca2

Un text que ve recolzat per diferents premis i un muntatge molt senzill que no pretén res més que explicar-nos un conte. Els mateixos actors, just abans de començar, ja ens ho avisen. No pretenen fer cap mena de teatre de denúncia, ni drama, ni protesta. Ells ens expliquen un conte. Un conte molt senzill que, en aquest cas, podria ser un conte de fades perquè té un final feliç… potser no és el final que esperaven tots els personatges però tothom queda força satisfet.

Un conte amb escenes hilarants que estan molt ben aconseguides (atenció al mossèn)… Un conte on, com sovint passa, els que l’escolten hi volen dir la seva i posar-hi el seu granet de sorra.

Toni González, Blanca Solé, Joan Sureda, Júlia Bonjoch, Xavi Casan i Núria Valls són en Garcia, el mossèn, el metge, la metgessa, l’advocada, la Marta… en un moviment continu passen d’un personatge a l’altre… com en un conte, el narrador fa les diferents veus.

La rebel·lia és possible, a La Seca Espai Brossa, és un conte. Potser és un conte de fades. Però, com tots els contes, té un rerefons molt potent. Al capdavall, ens pregunta per la nostra dignitat.

espectaculos barcelona

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *