Crítica: La plaza del diamante

Per Lluïsa Guàrdia

Nota: 9 sobre 10

espectaculos barcelona

La Colometa de Lolita Flores ens conmou a “La plaza del diamante”

El Goya ens ofereix una adaptació de La Plaça del Diamant, una de les obres més conegudes i reconegudes de la literatura catalana. Escrita per Mercè Rodoreda el 1962 i traduïda a més de quaranta idiomes.

En un monòleg íntim i costumista, la protagonista – la Colometa – ens explica la seva història que de fet en són dues, inseparables: la del convuls període de postguerra a Barcelona i la seva personal, a l’emblemàtic barri de Gràcia. El festeig, el casament amb en Quimet, la viduïtat, els fills, la gana, la desesperança, la temptació de la mort… els coloms. No és casual que el nom de la protagonista de l’obra, la Natàlia, acabi convertint-se en la Colometa per voluntat del marit.

plaza del diamante joan olle

Qui ens hauria de dir que veuríem la Lolita Flores en la pell d’un personatge tan arrelat a la cultura catalana com és el de la Colometa? Ni l’edat, ni l’aspecte físic, ni la seva trajectòria professional – associada al folklore espanyol – hi jugaven a favor. Encara és present en la nostra memòria col·lectiva el record de la pel·lícula interpretada per una joveneta Sílvia Munt, el 1982. La de Joan Ollé era una aposta arriscada però, un cop superada la sorpresa, comencem a pensar que no anava errat.

Potser per resoldre aquest desencaix, l’obra situa la Colometa en la maduresa, etapa des de la qual ens narra una vida, ja viscuda, que acompanya anb detalls, anècdotes, veïns (la Sra. Enriqueta, la sogra, la Julieta, en Pere, el venedor de veces, etc). Ens parla del pas del temps però no com a successió lineal de fets sinó com a procés d’evolució personal des d’una Colometa, jove i innocent, a una dona madura que emprén el vol. Ens parla de la por, de la gana, que atemoreix, paral·litza i empeny a situacions límit.

Veiem una Lolita continguda que s’allunya del tarannà a què ens té acostumats. En ella, ara, tot és modèstia i circumspecció: cabell recollit en un monyo, jersei vell, brusa descolorida, mitges gruixudes, sabates planes, mans agafades, braços encreuats … (com en les fotografies de l’època) El mocador que estreny amb força arrodoneix la imatge i impedeix que les seves mans traeixin el posat que pertoca a la Colometa. Petits gestos – com allisar-se la fandilla – ens recorden les nostres àvies.

plaza del diamante teatro 4

L’obligada immobilitat i contenció del personatge demana acompanyar la veu amb el moviment de mans i una gran expressivitat facial. Quan Lolita sonriu, tot l’escenari s’il·lumina; quan plora, a tots se’ns encongeix el cor i compartim el seu dolor. Roman tota la representació (1,20h) sentada al banc del qual només s’aixeca en el moment més àlgid de l’obra.

A l’escenari només hi són ella i el banc de la Plaça del Diamant, des d’on dóna de menjar als coloms. Bombetes de colors – que guanyen o perden intensitat seguint l’evolució dels fets – simulen els envelats de les revetlles de Sant Joan. De lluny, se sent la música de l’orguenet dels firaires.

Un element que destaca precisament per la seva absència és la llum. La foscor envolta l’escena – destacant la figura central- i permet a l’espectador projectar en ella els records de la Colometa, com si d’una pantalla es tractés. Aquesta simplicitat permet centrar l’atenció en les seves paraules, sobretot en els sentiments que expressa: vius, intensos, angoixants, profunds…

plaza del diamante teatro

Amb veu pausada, rítmica i to mig, Lolita ens commou. És capaç de fer-nos sentir tot el que ella sent. Pocs són els moments en què alça la veu.

La Colometa és un símbol, un mirall en què veiem reflectides les dones de la postguerra barcelonina. Educades per casar-se, per obeir el marit, per parir fills i educar-los, per sacrificar-se per tot i per tots, .. per viure sotmeses (engabiades) i desitjar desesperadament la llibertat. En definitiva, educades per al sofriment i la submissió: “Quería ser un corcho porque no siente, no sufre”. Ella és conscient del lloc que ocupa en el món. Que el seu destí està marcat pels altres, que és insignificant: “Solo me preguntaba porque estaba yo en este mundo”.

Si l’entenem com a símbol – que expressa els sentiments d’un col·lectiu – resulta més còmode escoltar-la en castellà. La Colometa d’aquesta adaptació, Lolita Flores, ens parla en castellà, sí, (i per què no?) però el seu missatge és tan veraç i autèntic com si ho fes en català. El que ens diu transcendeix l’idioma en què ens ho diu.

“La Plaza del Diamante” deixa alhora un pòsit dolç i amarg. Dolç perquè la Colometa és un personatge que es fa estimar i amarg per tota una vida de patiment. Amb el seu posat humil i veu dolça es despulla davant de nosaltres i ens ofereix el seu cor i la seva ànima. Lolita se’ns fa creïble en el paper de la Colometa, no només perquè porta la seva roba i adopta les seves maneres, sinó perquè vesteix una pell que li va a mida.

Com ja es veia venir, l’elecció de Joan Ollé ha estat un encert. Com a mostra, l’entusiasta ovació final del públic i les dues-centes representacions fetes fins al moment.

espectaculos barcelona

Lluïsa Guàrdia

Lluïsa Guàrdia, filòloga i periodista. Amant de la cultura en general: literatura, cinema, teatre, dansa, òpera, música... "L'ànsia de coneixement, l'amor per la cultura i la pràctica del pensament crític ens fan lliures"

2 comentarios:

  1. bonisima crítica!

  2. Xavier Sastre Reyes

    Brillant. Descripció de detalls sublim.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *