Crítica: Othelo

Nota: 8,5 sobre 10

Estem de sort perquè la irreverent, esbojarrada, divertida, multidisciplinar, surrealista i un punt absurda adaptació d’Othelo ha tornat a La Villarroel. Si Shakespeare s’aixequés de la tomba, segur que es faria un fart de riure com tot el públic que l’ha anat a veure.

L’actor, pedagog, mestre de clown i fundador del Clu del Claun Gabriel Chamé dirigeix aquesta obra de teatre que interpreten quatre actors especialistes en teatre físic, clown i burlesc: Matias Bassi, Elvira Gómez, Gabriel Beck i Martin López. Va ser tan gran l’èxit de la temporada passada que La Villarroel l’ha tornat a incloure en la programació. No és d’estranyar, doncs, que hagi rebut el premi Teatros del Mundo 2013 a la millor adaptació, millor actor (Martín López) i millor direcció.

Una adaptació molt vanguardista i esbojarrada de l’Othelo de Shakespeare arriba a La Villarroel

Malgrat els quilòmetres de distància que separen aquesta adaptació i l’obra original de Shakesperare – ara convertida en comèdia – planteja el mateix tema: com l’ombra de la gelosia, fomentada per Yago, aconsegueix fer dubtar Othelo de la fidelitat de la seva dona Desdémona. No us explico més. Si heu llegit el llibre ja sabeu com acaba però aquí, a més, ens ho diu en el títol “Othelo acaba mal”.

Som davant d’una obra de teatre físic on les paraules perden protagonisme per cedir-lo al moviment corporal, els gestos i també els silencis. Resulta molt interessant veure com l’ampul·lós text de Shakespeare s’ha traduït a un llenguatge escènic totalment diferent i, malgrat això, continua sent la mateixa obra però vista des d’una perspectiva diferent.

othelo-villarroel2

Aquest Othelo és una genial combinació de mim, clown, transformisme, efectes multimèdia i festa infantil al happy park. Per desenvolupar la trama de l’obra, el director usa en cada moment el recurs que li sembla més adequat. Els actors, alumnes del centre de formació de Chamé també han tingut veu i vot en el muntatge. A l’escenari, tot s’hi val.

El resultat és una mena de collage on totes les expressions artístiques hi són benvingudes i ocupen el lloc que els pertoca. Realment, ha d’haver estat molt difícil encaixar totes les peces i que no sembli només la suma d’aquestes sinó que es converteixi en una obra de conjunt, rodona, perfecta.

En aquest espectacle, el públic esdevé un recurs més. La quarta paret desapareix perquè els actors puguin parlar amb els espectadors de les primeres files o els guarneixin amb spray de colors. Tot forma part del mateix joc d’encaix.

El gran domini de l’expressió corporal i la gestualitat dels actors fa que cadascun, a la seva manera, contribueixi a donar forma a l’obra. Othelo (Matias Bassi), el més seriós, en el paper de marit suposadament enganyat per la seva dona. La histriònica i ingènua Desdémona (Elvira Gómez), tot un regal de divertits jocs de paraules i còmiques situacions. Yago (Gabriel Beck), dolent com el que més, que amb males arts convenç Othelo de la infidelitat de Desdémona. I el presumpte amant, en Cassio (Martín López), la interpretació del qual destaca especialment. Encara que no és l’únic que es desdobla en diferents personatges sí que és el que n’interpreta més: en total quatre, com ens repeteix remugant contínuament (està esplèndid en el paper de la dona de Yago, la criada Emília).

othelo-villarroel3

L’humor dels gags, com el director i els intèrprets, és molt argentí (ho dic com a element positiu). De vegades costen una mica d’entendre perquè estan molt arrelats a una altra cultura però això no impedeix seguir l’obra. El director i els actors, conscients d’aquest fet, afegeixen alguns referents catalans o desfan el típic equívoc semàntic amb paraules com “coger”. A més, el peculiar deix argentí aporta una dosi addicional de comicitat a l’obra.

Són tantes les situacions que ratllen l’absurd que es fa difícil triar-ne només una però serveixin com a exemple els monòlegs de Yago davant la càmera de vídeo que el projecta en pantalla o els surrealistes banyadors de fusta. Les còmiques escenes se succeeixen a un ritme tan ràpid que ens dóna la sensació d’haver-nos perdut alguna cosa però és igual perquè tampoc donaríem l’abast per riure de tot el que diuen. És un no parar de despropòsits, cadascun d’ells més divertit que l’anterior. Les rialles del públic són constants.

El colorista escenari és un poti-poti de peces dispars, com l’habitació de mals endreços o una classe de P3 plena de joguines. Els actors – que hi són presents durant tota l’obra – canvien constantment de personatge (catorze en total) davant la mirada expectant del públic que no sap encara quina nova sorpresa els tenen preparada.

Aquesta divertida adaptació de l’Othelo de Shakespeare s’ha de veure amb els ulls i la imaginació d’un infant – sense prejudicis i obert a tot – que entén millor els gestos que les paraules, que se sent atret pels colors llampants i els objectes estrambòtics, que veu el mar en una llarga peça de roba en moviment, que li sembla normal que Michael Cessió porti unes cridaneres ulleres grogues o que riu quan veu Yago fent ganyotes a la pantalla. En definitiva, un nen a qui tot li està bé si aconsegueix passar una bona estona.

Si Chamé volia que la funció fos una festa, ho ha aconseguit.

espectaculos barcelona

Fitxa artística

  • Direcció: Gabriel Chamé Buendia
  • Intèrprets: Matias Bassi, Elvira Gómez, Gabriel Beck i Martin López
  • Producció de La Villarroel, Mika Project i Buendia Theatre

Lluïsa Guàrdia

Lluïsa Guàrdia, filòloga i periodista. Amant de la cultura en general: literatura, cinema, teatre, dansa, òpera, música... "L'ànsia de coneixement, l'amor per la cultura i la pràctica del pensament crític ens fan lliures"

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *