Crítica: Relato de un náufrago en el Teatre Lliure

Nota: 8 sobre 10

Som al 1970. Gabriel García Márquez es prepara per presentar “Relato de un náufrago”, llibre que recull els articles publicats el 1955 a “L’Espectador” de Bogotà on s’explicava com el mariner colombià Luis Alejandro Velasco va aconseguir sobreviure a alta mar durant deu dies sense menjar ni beure.

A la primera escena, l’escriptor discuteix acaloradament amb el seu acompanyant sobre qui és el propietari intel·lectual d’aquest relat: el nàufrag que va viure l’experiència en pròpia carn o el redactor que li va donar forma per oferir-lo al lector (ara, espectador). No es posen d’acord.

Aquesta diferència d’opinions és el punt de partida i eix central d’aquesta obra, adaptada per Ignacio García May, que presenta el Lliure de Gràcia. “Relato de un náufrago” està dirigida per Marc Montserrat Drunker i interpretada per dos actors tan dispars com Emilio Gutiérrez Caba (el reporter Gabriel Garcia Márquez) i Àngel Llàcer (el nàufrag Luis Alejandro Velasco). Poques trobades escèniques són capaces de despertar tanta curiositat com aquesta.

Una adaptació de l’obra de García Márquez arriba al Lliure: Relato de un náufrago

A partir d’aquest moment, l’acció fa un salt enrere en el temps per situar-se en el 1955. Velasco es presenta a la redacció del diari on treballa com a reporter Garcia Márquez per oferir-li la història del naufragi. Després d’un moment de dubte – semblava que tot ja estava explicat – accepta fer-se càrrec de la redacció dels articles “fue como si me hubiera dado una bomba de relojería”. A mesura que avança el relat del mariner, el reporter descobreix que la versió oficial del govern colombià a mans del dictador Rojas Pinilla no coincideix amb la realitat. La suposada turmenta que va provocar la caiguda al mar de vuit mariners del destructor Caldas mai va existir. Velasco és l’únic supervivent i només ell sap què va passar.

“Relato de un náufrago” ens mostra, per una banda, l’estreta relació que s’estableix entre nàufrag i periodista – l’un explica mentre l’altre suggereix, escriu i reescriu – i, per una altra, fa una detallada descripció de les peripècies del mariner durant els deu dies a alta mar. Com l’esperit de supervivència de Velasco aconsegueix mantenir-lo viu. De vegades, els personatges intercanvien els papers fent-nos dubtar de nou sobre qui dels dos parla. Quina és la “veu” que escoltem? La del nàufrag? La del reporter? O potser, les dues?

L’obra parla també de la caiguda d’un heroi nacional – admirat i afalagat per tothom – que renuncia a la fama en favor de la veritat o dels intents del govern colombià de silenciar les incòmodes i discordants veus de nàufrag i periodista. La denúncia de la causa real del naufragi va suposar la clausura de “El Espectador”, l’oblit del mariner i l’exili a París de García Márquez.

L’experiència escènica d’Emilio Gutiérrez Caba fa que resulti convincent, com sempre, però diria que aquesta no és un de les seves millors interpretacions. El paper de periodista li escau força bé tot i que l’adaptació s’ha permès alguna llicència (el seu personatge és molt més jove en el llibre). Gutiérrez Caba té més protagonisme en la primera part per passar-li el relleu a Llàcer a partir de la meitat de la representació.

relato-naufrago-lliure2

Àngel Llàcer està més encertat en els moments còmics que en els dramàtics en què se’l veu una mica forçat. És d’admirar l’esforç fís c que fa ja que es mou contínuament amunt i avall. A més, ha hagut de perdre dotze quilos per fer creïble el personatge. Vulguem o no reconèixer-ho, però, ser un personatge tan mediàtic li passa factura i costa veure’l de nou dalt dels escenaris. Potser, ens hi haurem d’acostumar.

És difícil deslligar l’estructura narrativa de l’obra de l’escenografia en què se sustenta, a càrrec de Jon Berrondo. Es podria dir que és una narració escenificada: un conte a dues veus, explicat al públic en primera persona. El suport dels elements escènics permet donar vida a un relat d’estil periodístic: una ràdio que emet notícies i música de l’època (fantàstics els tangos ¡), cançons en directe, un micròfon des d’on Velasco anuncia rellotges o sabates, imatges en blanc i negre projectades en la pantalla posterior, focus que s’encenen i s’apaguen i alguna sorpresa que no explicaré. De vegades, l’excés de moviment distreu la nostra atenció del text de Garcia Márquez i pot fer-nos perdre el fil.

La bona interpretació d’Emilio Gutiérrez Caba i Àngel Llàcer i l’encertada (i un punt surrealista) posada en escena permet apropar-nos al realisme màgic, moviment literari de mitjan del s. XX representat per García Márquez, que es caracteritza per fer-nos veure com a normals i quotidians fets estranys o irreals, en una barreja de realitat i fantasia (com a exemple diré que l’obra aconsegueix fer passar un simple bloc de notes per un colom que indica la proximitat de terra ferma). Difícil, no?

Desconec el resultat del litigi sobre l’autoria del relat que va enfrontar en la vida real Velasco i Garcia Márquez però, de fet, no m’amoïna gaire. Des del punt de vista egoista del lector/espectador el que importa és el resultat final i aquest és, sens dubte, fruït de l’adequada combinació de dos elements: els fets viscuts pel mariner i l’excel·lent estil narratiu de l’autor. I això es tradueix, amb l’ajut d’una bona interpretació i una enginyosa posada en escena, en una recomanable adaptació teatral del llibre de Gabriel García Márquez (el nostre benvolgut Gabo, que malauradament ens va deixar el 2014).

  • RELATO DE UN NÁUFRAGO
    (basat en el llibre de Gabriel García Márquez)
  • TEATRE LLIURE de GRÀCIA
  • DIRECCIÓ: Marc Montserrat-Drunker
    ADAPTACIÓ: Ignacio García May
  • INTÈRPRETS:
    Emilio Gutiérrez Caba (Gabriel García Márquez, redactor/escriptor)
    Àngel Llàcer (Luis Alejandro Velasco, mariner)
  • Escenografia: Jon Berrondo
    Coproducció de Teatre Lliure i Bitò

espectaculos barcelona

Lluïsa Guàrdia

Lluïsa Guàrdia, filòloga i periodista. Amant de la cultura en general: literatura, cinema, teatre, dansa, òpera, música... "L'ànsia de coneixement, l'amor per la cultura i la pràctica del pensament crític ens fan lliures"

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *