Crítica: Ombra i silenci

Crítica de Aida Deturck

Nota: 8 sobre 10

Una noia somia, es senten unes veus inintel·ligibles que li parlen i condicionen la seva son. Dos avis sembla que la visiten i posseeixen el seu cos, en poc temps deixaran la terra i la gàbia en la que s’ha convertit el seu cos. Sota aquesta imatge onírica s’inicia Ombra i Silenci amb la interpretació de Núria Rocamora, amb aquesta obra comença el cicle de teatre imatge Yo Gesto a la Sala Fènix.

Ens trobem amb un espectacle a Barcelona que combina teatre, dansa i poesia al voltant d’un tema tan delicat i natural com és la fi de la vida. Encara recordo que quan era petita creia que la gent gran es sentia bé amb la seva edat, que havien acceptat que el seu temps estava a punt d’acabar i estaven en pau amb ells mateixos. Però no, res més allunyat de la realitat amb la que un topa quan creix i és llavors quan se’n adona que les coses no eren com innocentment havia pensat durant la seva infantesa.

ombra i silenci

La posada en escena ja ens convida a somiar: un llit, dues cadires i tot ple de plomes. La Núria Rocamora explica amb una gran dolçor el seu somni i inicia l’obra plena de joia, com una al·legoria de l’alegria de la joventut. Així doncs sorprèn encara més, gràcies al seu gran treball corporal, com es capaç de transformar el seu cos i la seva veu per encarnar dos avis a la perfecció.

L’essència onírica de l’espectacle facilita que el públic es submergeixi en el que veu i es fa difícil treure l’ull de la interpretació de la Núria. Des del primer moment en que la noia comença a rebre els missatges de la vellesa em vaig quedar hipnotitzada, vaig entrar en un diàleg intern amb mi mateixa sobre la qualitat interpretativa, la soledat del pas del temps i el meu futur més llunyà. Potser la poètica del text pot fer perdre el fil a l’espectador, però el procés de l’actriu durant l’obra i la transformació d’una noia alegre i jove en dos avis decrèpits és senzillament màgic.

ombra i silenci1

Ningú pensa en la vellesa, és un procés aparentment lent que ataca la carcassa que duem en aquest món, però dins d’un mateix arriba un punt en que els anys no passen. Arriba un dia en que te n ‘adones que ja no ets qui eres, els anys et sorprenen i el teu cos no acompanya la teva ànima. Ombra i Silenci és una bella metàfora del pas del temps, de la vida i de la mort.

L’atmosfera d’aquest espectacle a Barcelona ens transporta l’ànima com si fos un tràngol, una abstracció de la realitat física, una peça que permet reflexionar. Un moment tan íntim amb un mateix que el missatge de l’obra es converteix en una interpretació lliure que en cap cas deixa indiferent. És d’aquestes peces que un vol tornar a veure per trobar noves sensacions i significats.

Aida Deturck

Periodista y Actriz. Licenciada en Publicidad y Relaciones Públicas.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *