Trilogia de la imperfecció: Nora

Nota: 8 sobre 10

Sota el nom de “Trilogia de la imperfecció”, la Sala Atrium presenta l’adaptació de tres grans obres de la literatura contemporània: “Casa de nines” d’Ibsen, “La senyoreta Júlia” d’Strindberg i “La Gavina ” de Txehhov.

Segons paraules del director de l’obra, Raimon Molins: “Una trilogia a partir de la dona però amb un crit per a tota la humanitat. Tres punts de vista masculins sobre tres dones que volen i necessiten anar més enllà del rol adquirit socialment per apropar-se al seu jo més íntim, humà i per tant allunyat d’allò que ens fan entendre que és correcte, allò que s’espera, allò perfecte”.

Nora s’ha convertit en símbol de la igualtat i alliberació de la dona

Nora és una jove alegre i bonica casada amb Torvald, un banquer que acaba de ser ascendit a director. El futur els somriu. Ella és feliç amb el seu marit i els tres fills però un error del passat reapareix de la mà de Kristine (Patrícia Mendoza) i Oda (Gal·la Sabaté) per fer trontollar la seva vida i obligar-la a sortir de la casa de nines on sempre ha viscut, protegida de tot i per tots. Ha arribat el moment de trencar cadenes i alliberar-se.

“Casa de nines” és l’obra més traduïda i representada d’Ibsen. En ella, a través del retrat psicològic de Nora observem la lluita interna d’una dona – com moltes altres de l’època – que es rebel·la contra els cànons socials adquirits i enquistats a través dels segles, supeditada a la figura masculina. Nora necessita expressar la seva autèntica i veritable identitat.

Amb el temps, Nora s’ha convertit en símbol de la igualtat i alliberació de la dona. Potser en algun moment heu escoltat, o participat, en una conversa com aquesta: “Necessites un home que et salvi?” (Torvald) “No m’ensurto, si no” (Nora).

Els quatre actors fan una bona actuació però, al meu parer, desigual. Destaca especialment Mireia Trias que passa de ser la perfecta Nora a una altra Nora, no tan perfecta però molt més humana. S’hi deixa la pell i aconsegueix amb el seu posat i les expressions de la cara transmetre’ns el seu patiment. Sovint deixa entreveure el seu jo interior i trenca la cuirassa social, com una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Conjuntament amb Oda (Gal·la Sabaté), també molt convincent, protagonitzen escenes de gran intensitat sobretot en la segona meitat i final de l’obra.

“Nora” és una obra de les que fan pensar. Per mi, una de les funcions més importants del teatre i, per descomptat, de la literatura. Obliga a plantejar-se la freqüent divergència entre el fet social i l’individual. Allò que se suposa que hem de ser i voler i allò que realment som i volem. La Nora està atrapada en una vida  que no la satisfà i farà tot el que calgui per escapar i viure com desitja i es mereix fins i tot, si cal, renunciant al que s’estima més.

La fresca, enginyosa i original posada en escena de “Nora” treballa en diversos plans. De vegades seguim l’acció en directe, en el format habitual, i d’altres a través de la càmera que usen els mateixos actors que es mouen amunt i avall de l’escenari. D’entrada ens sorprèn aquest intercanvi de rols però aviat ens hi acostumem i els integrem dins la dinàmica de l’obra.

Aquest recurs audiovisual permet engrandir la cara dels actors i projectar-la en la paret oferint-nos primeríssims plans i també amplia l’espai escènic que no és gaire gran. Algunes de les escenes passen en una habitació que el públic només veu en imatge: la cambra de bany.

La manera d’expressar els sentiments també és diferent en funció d’on se situï l’acció. Al menjador de la casa de Nora tot és convencional, correcte, contingut, com ha de ser… al menys al començament de l’obra. En canvi, al bany es pot expressar lliurement allò que se sent encara que sigui d’amagat.

Sempre són d’agrair les propostes atrevides com aquesta perquè demostren que el teatre és un ésser viu que experimenta, aprèn i creix contínuament. Capaç de sortir de la seva zona de confort, com la Nora.

Ja tinc ganes de veure la segona obra d’aquesta trilogia: “La senyoreta Júlia”.

Dades tècniques de Nora a la Sala Atrium

  • Nora, basada en l’obra d’Henrik Ibsen “Casa de nines”
  • Espai: Sala Atrium
  • Dramatúrgia i direcció: Raimon Molins
  • Intèrprets:
    Mireia Trias (Nora)
    Oriol Tarrasón (Torvald Helmer)
    Patrícia Mendoza (Kristine Linde)
    Gal·la Sabaté  (Oda Krogstad)
  • Escenografia: Clàudia Vilà
  • Producció: Sol Blasi i Xènia Massó

espectaculos barcelona

Lluïsa Guàrdia

Lluïsa Guàrdia, filòloga i periodista. Amant de la cultura en general: literatura, cinema, teatre, dansa, òpera, música... "L'ànsia de coneixement, l'amor per la cultura i la pràctica del pensament crític ens fan lliures"

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *