Crítica: María Estuard

Nota: 10 sobre 10

Dues reines. Dues creences. Dues maneres de veure el món. Un equilibri polític fràgil. Les aliances polítiques, els poders fàctics, han dut Isabel al tro d’Anglaterra. Maria Estuard està presonera al castell de Fotheringhay. Maria Estuard és una reina presonera. Però no deixa de ser una reina, amb tota la dignitat, la majestat, l’autoritat i el convenciment amb el que ha estat educada.

Isabel, malgrat ser la reina que duu la corona, que té el poder, no deixa de ser una dona que sent que ha de defendre el seu lloc, com si no estigués segura de què el lloc que ocupa li correspon. “El mateix llinatge, el mateix sexe, el mateix rang” ens diu Maria Estuard… però també té clar que Isabel només és “una bastarda”. Una usurpadora. En canvi, Mortimer li diu a Maria “el vostre únic crim és el vostre dret irrefutable a la corona”. “Mentre visqueu, la Reina d’Anglaterra viurà amb la por al cos”

La nostra crítica sobre l’obra de teatre Maria Estuard

A Maria Estuard hi trobem dues dones enfrontades, cadascuna al seu castell. Que, sense veure’s, es miren de lluny i s’envien missatges d’odi i de menyspreu. Al seu voltant, nobles i carcellers, fidels i traïdors, es mouen creant un moviment que desajusta l’equilibri que Isabel ha volgut crear. Un món on les lleis es fan i es desfan per afavorir els desitjos dels que tenen el poder. “Jo no poso en dubte la justícia, sinó els vostres jutges” diu Maria Estuard. “Quatre governs hem tingut i quatre cops han mudat les conviccions i les creences”. “Si la justícia hagués triomfat […] ara jauríeu a terra damunt la pols, perquè JO SÓC LA REINA”.

“La seva mort (de Maria) és la vostra vida” li diu Burleigh a Isabel. “Els dubtes sobre la legitimitat del meu naixement s’esvairan quan tu desapareguis” diu Isabel. Els interessos creats, les aliances de poder, els privilegis aconseguits amb Isabel han de prevaler per damunt de tot.

maria estuard teatre lliure

Una escenografia sòbria. Amb uns barrots mòbils que converteixen l’escenari en presó, en jardí o en sala del palau. Escenografia recolzada per uns efectes sonors esplèndids. El soroll dels forrellats de la presó, llunyà i fort, posa la pell de gallina. Els vibrattos en les discussions entre Mortimer i Leicester ja ens avisen de què la tensió està servida.

Un vestuari també molt sobri. Els homes, amb americana i corbata fosques. La dida, un vestit que recorda les directores d’internats exclusius dels anys cinquanta. Estricte i neutre. Les reines, d’època. Negra i vermella, Maria Estuard, amb un crucifix enjoiat penjat al coll. Acolorida i luxosa, plena de joies, Isabel. Un vestuari que evoluciona per mostrar-nos una Isabel basta i senzilla, gairebé pobra, al fina; enfront d’una Maria Estuard vibrant i elegant de vermell, luxosa en els seus darrers moments. Maria Estuard reivindica la seva reialesa fins al final.

Al Teatre Lliure de Gràcia hi trobareu un muntatge que no permet perdre detall del que passa a escena. Les aliances, les traïcions, els enfrontaments entre les dues reines us captivaran. Són dues hores i dos quarts llargs que ens va semblar que passen volant. Maria Estuard ens presenta una obra de la que ja sabem el final. Comença amb lentitud i va agafant força de mica en mica.

Míriam Alamany Isabel I, reina d’Anglaterra i Sílvia Bel Maria Estuard, reina d’Escòcia, estan absolutament brillants en els seus papers. Quan Sílvia Bel apareix en escena, donen ganes d’aixecar-se i fer-li una reverència. És LA REINA. Miriam Alamany ens interpreta una dona que té el poder, però té dubtes.

maria estuard teatre lliure

Àlex Casanovas és Robert Dudley, comte de Leicester, i ens presenta un home que es mou entre els seus afectes i les seves ambicions. Un home carregat de contradiccions que li passaran factura. Carles Martínez, com a William Cecil, baró de Burleigh, ens presenta un home manipulador i arter, que vendria la seva ànima al diable per tal d’aconseguir el que ell vol.

Jordi Banacolocha i Marc Rius completen el repartiment, interpretant diferents papers durant el muntatge. Cal destacar Paulet de Jordi Banacolocha, un carceller que defèn la seva honestedat i rectitud per damunt de qualsevol política, i el Mortimer de Marc Rius, atabalat, fidel, exaltat. I Fina Rius, Hanna Kennedy, la dida de Maria, fidel i entregada fins al final.

Aquest espectacle de Barcelona ens parla d’avui. Dels tripijocs creats per mantenir el poder, el càrrec, els beneficis, els privilegis. Un text que ens escup a la cara que les coses no han canviat gens. Que el poder sempre es mou per conservar allò que té. I que aquell que aconsegueix arribar a tenir poder, farà el que calgui per conservar-lo. Sigui el que sigui. Ja sigui Isabel, Reina d’Anglaterra, Maria Estuard… o tots aquells polítics, empresaris i gent amb diners que omplen avui les planes dels diaris, amb casos de corrupció. Els segles passen. El poder corromp. Com sempre.

espectaculos barcelona

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *