Crítica: Macbeth al Liceu

Nota: 8,5 sobre 10

Les mans de Macbeth estan plenes de sang. Atret pels prometedors auguris de les bruixes i amb l’ajut de la seva ambiciosa esposa, Lady Macbeth, ha mort tots aquells que s’interposaven en el seu camí cap al poder. Ha valgut la pena?

El Gran Teatre del Liceu inaugura la temporada 2016-2017 amb una de les òperes més conegudes i representatives de Verdi, Macbeth, basada en el llibre homònim de Shakespeare (publicat el 1623) a qui el compositor admirava profundament. L’òpera es va estrenar el 1847 a Florència i s’ha representat al Liceu 106 vegades, l’última el 2004. Aquesta versió correspon a la revisió del 1865 en què, entre d’altres canvis, Verdi va incorporar el ballet del tercer acte. S’ha substituït, però, el final triomfal que li pertoca per fer recaure el càstig sobre l’ambició i la falta d’escrúpols de Macbeth.

L’òpera de Verdi, Macbeth, arriba al Liceu

L’argument d’aquesta òpera, dividida en quatre actes, és a grans trets el següent. Macbeth és un important general de Duncan, el rei d’Escòcia. Un dia, mentre s’està al bosc, les bruixes li prediuen que serà nomenat rei. Confiant en l’auguri d’aquelles que mai s’equivoquen, Macbeth i la seva ambiciosa dona s’anticipen al destí matant Duncan i fent acusar el seu fill, Malcolm. Com a conseqüència d’aquest fet, es veuen obligats a continuar assassinant tots aquells que amenacen els seus objectius – com el també general de l’exèrcit escocès, Banco – fins arribar al poder. La realitat, però, els farà veure que aquest no és camí que haurien d’haver triat. A causa dels remordiments de consciència pels terribles crims comesos, Lady Macbeth es torna boja i la seva mort precipita el desenllaç.

Encara que els personatges centrals de l’òpera són les bruixes, Macbeth i Lady Macbeth, la figura que destaca i evoluciona més és la darrera. Lady Macbeth passa de ser l’ambiciosa i cruel esposa d’un aspirant al tro – a qui empeny a cometre tot tipus de crims – a viure turmentada pel penediment. Aquesta transformació s’observa no només en el seu to de veu que, en la segona part, esdevé més profunda, fosca i dramàtica sinó també en els moviments erràtics i el vestuari (llarg vestit i cabells blancs).

En aquesta òpera, la desena, Verdi aconsegueix allò que perseguia des de feia temps: que la veu dels cantants reflectís la personalitat dels personatges que encarnaven. Verdi passa, doncs, d’un tractament vocal més estètic a un altre de més psicològic. D’aquesta manera, podem dividir els intèrprets en dos grups: els bons (Duncan, Banco i Macduff) i els dolents (Macbeth i Lady Macbeth) que sovint canten sottovocce i amb tonalitats fosques, sobretot Lady Macbeth. Es diu que Verdi va rebutjar excel·lents cantants per interpretar aquest paper perquè tenien una veu massa maca. Al seu parer, la malvada havia de tenir una veu lletja (entesa com a rugosa, trencada) capaç d’expressar una turmentada personalitat.

macbeth-liceu2

La veu de la soprano Tatiana Serjan és impecable però aquesta mateixa correcció fa que no ens emocioni durant la primera part de l’òpera ni provoqui el rebuig que mereix el seu personatge. No sentim la malvada Lady Macbeth, com hauria desitjat Verdi. En canvi, en la segona part, desplega tot el seu potencial i observem com pateix, víctima de la lluita interna amb la seva consciència que li retreu els crims comesos fins fer-la embogir.

La interpretació de tots els cantants és esplèndida així com la de l’orquestra però destaca especialment l’actuació del cor, dirigit per Conxita Garcia, que en aquesta òpera té una gran presència. Gairebé com si fos un personatge més. El cor del Liceu aconsegueix crear moments que emocionen el públic com el final del I Acte en què Macduff descobreix l’assassinat de Duncan i ho comunica als habitants del castell o l’inici del IV Acte en què un grup d’exiliats lamenten la seva sort amb “Patria opresa”. Aquesta mena d’oda entronca amb el sentiment nacionalista de la primera etapa de Verdi i amb el “Risorgimento” (procés d’unificació del territori italià). A Macbeth, l’element patriòtic queda relegat a un segon pla per donar pas a una trama més psicològica.

La posada en escena de Christof Loy i l’escenografia ideada per Jonas Dahlberg emmarquen i matisen l’obra. La grandària dels elements escènics (xemeneia, escala o taula) provoca un peculiar efecte òptic. Per una banda, per comparació, empetiteix els personatges retornant-los a la seva condició humana, sotmesa a la cobdícia i l’ambició. Per una altra, ens dóna la sensació que els cantants són més lluny del que en realitat són i que no podem observar-los tant d’a prop com voldríem.

macbeth-liceu3

La direcció d’escena de Loy també s’observa en els moviments dels cantants. En la primera part, els dos protagonistes creuen sovint l’escenari amb passos ferms, en diagonal – es diria que amb els passos estratègics d’un alfil en un tauler d’escacs – per passar, en la segona part, a tenir uns moviments menys segurs i dubitatius (com en l’escena de somnambulisme de la turmentada Lady Macbeth). En canvi, el cor es mou d’una forma més desordenada però sempre en massa.

L’ús exclusiu del blanc i el negre, combinat amb el joc de llums, dota l’escenari de gran dramatisme. És com si tot fos bo o dolent, sense termes mitjos ni ambigüitats. També contribueix a crear un ambient espectral adequat a la presència de les bruixes o els fantasmes de les ànimes dels assassinats. En algun moment – com en l’escena de l’escala – tenim la sensació de ser davant d’una pel·lícula de Hitchcock i esperem veure Rebbeca retornant a Manderley. A més, les convencions de l’escenificació operística fan que, tot i la constant referència a la sang, aquesta no es vegi en cap moment a escena.

Així com l’obra de Shakespeare, el Macbeth de Verdi parla de la naturalesa humana: de la crueltat, la cobdícia, l’ambició i les ànsies de poder. Planteja què és capaç de fer l’home per aconseguir allò que vol i també de la lluita interna amb una consciència que rebutja els crims comesos. Totes aquestes qüestions envoltades d’una majestuosa i sobredimensionada escenografia en blanc i negre que, per contrast, evidencia la petitesa de l’ésser humà i la foscor de l’ànima dels Macbeth.

espectaculos barcelona

Lluïsa Guàrdia

Lluïsa Guàrdia, filòloga i periodista. Amant de la cultura en general: literatura, cinema, teatre, dansa, òpera, música... "L'ànsia de coneixement, l'amor per la cultura i la pràctica del pensament crític ens fan lliures"

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *