Crítica: Les males persones – El Maldà

Nota. 9 sobre 10

La Cia. Parking Shakespeare es tanca al Maldà per presentar-nos Les Males Persones, un muntatge basat en Els Bandits, de Schiller. Un muntatge que és fosc des de bon començament. No és només la il·luminació i els seus efectes visuals, és el text i al interpretació, que ens mostren la faceta més obscura de les ànimes dels personatges.

La nova proposta de Parking Shakespeare arriba a El Maldà

El decorat, amb aires rigolians, defineix molt bé els espais i la il·luminació tenebrosa accentua la foscor de l’obra. Uns personatges duals que són el que són perquè l’entorn no els deixa més camins. La decisió de ser bons o dolents ja no és natural. Rousseau queda lluny.  Aquí ja no se sap si som bons o dolents per naturalesa. El que som, ens ve imposat, marcat, des de fora, per tot allò que ens envolta: la família, els amics, la classe social, el propi trajecte vital, les nostres decisions…

Un pare que estima els seus fills però que menysté el segon per un amor i una preocupació desmesurades per l’hereu. Un hereu que necessita espai i que es troba amb les ales tallades. Un germà petit que no té un entorn que li retorni afecte. Una dona que estima amb passió desmesurada i no se sent corresposta, uns homes que no troben més sortida que la violència per poder sobreviure… tots ells es veuen abocats a un final que cap d’ells no volia.

A Les Males Persones hi trobem moments que ens recorden la història del Fill Pròdig i moments en què veiem el Rei Lear, passant de la cordura a la bogeria, i Edmund, el fill bastard que no entén perquè ell no és igual que el seu germà hereu legítim.

Carles Gilabert i Santi Monreal interpreten els seus personatges amb ràbia i despit. No hi ha compassió. Una bona direcció de Carles Mallol fa que el drama no esdevingui un melodrama i que els espectadors sortim amb el cor encongit, pensant que la línia que separa els bons dels dolents és força més fina del que ens pensàvem.

A Les Males Persones descobrireu que ser una mala persona és una decisió personal que no sempre podem evitar prendre.

espectaculos barcelona

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *