Crítica: Les criades a La Seca

Nota: 6,5 sobre 10

La Seca-Espai Brossa presenta una de les obres més significatives i conegudes del dramaturg francès Jean Genet, ”Les criades”, dirigida i adaptada per Genoveva Pellicer. Aquesta peça de teatre, que es va estrenar a París el 1947 amb el títol original de “Les Bonnes”, no va ser gaire ben rebuda pel públic de l’època.

La vida de Jean Genet va marcar profundament la seva obra. Va néixer el 1910, fill d’una jove prostituta que el va abandonar quan només tenia un any. Als deu ja era un delinqüent habitual que entrava i sortia contínuament de la presó. Gràcies a la intervenció de Sartre, Cocteau i Picasso – que van descobrir el seu talent – el 1948 va ser alliberat de la cadena perpètua. Així doncs, Jean Genet va escriure “Les criades” mentre estava empresonat.

Una obra de teatre a Barcelona que es basa en el clàssic de Jean Genet

L’acció se situa en la luxosa habitació de la Senyora a qui serveixen les germanes Clara (Elisenda Bautista) i Solange (Meritxell Sabaté). Durant la seva absència, les criades es proven els vestits de la mestressa i fingeixen ser ella: ara tu, ara jo. Es tracta d’un joc de rol – en diuen la “cerimònia” – que els permet fugir per uns instants d’una vida de misèria i gaudir d’un món que no és el seu però al qual voldrien pertànyer.

En aquesta farsa planegen, en les seves ments, assassinar la Senyora l’amant de la qual han denunciat amb falses acusacions. La fortuna se’ls gira en contra quan aquest és posat en llibertat i temen que es descobreixi el seu engany. Aquest fet accelera el ja iniciat procés de degradació que, com una bola de neu, les condueix a una inesperada i irreversible situació.

Jean Genet tenia una particular concepció del teatre. Segons les seves paraules: “Jo vaig al teatre per veure’m en escena… tal com jo no sé – ni goso – veure’m o somiar-me i, tanmateix, tal com sé que sóc”. Aquesta manera d’entendre l’art escènic fa que els personatges s’enlairin per damunt de la seva posició social i apareguin no com són en realitat sinó com voldrien ser. També justifica l’ús d’un llenguatge culte que no s’adiu a persones d’escassa educació, les criades, que fan servir paraules com gargall (escopinada) o exhumar (desenterrar).

criades-la-seca2

A escena, Clara i Solange intercanvien contínuament els papers per veure’s reflectides l’una en l’altra. Ambdues desitgen ser la Senyora, que tot ho té (bellesa, amor i diners) sense haver fet res per merèixer-ho; simplement li ha estat donat pel destí. La Senyora les estima “com es pot estimar un moble, un bidet” però elles no poden respondre a aquest amor perquè s’odien a elles mateixes. Aquest joc de miralls també és present a l’escenari que ocupen un penjador amb els luxosos vestits de la Senyora, un tamboret i dos grans miralls – a banda i banda d’escena, en diagonal – on les germanes es reflecteixen fingint ser una altra personal. Amb una simple perruca, ens fa saber qui són.

La relació entre Clara i Solange és malaltissa, de dependència emocional. Els retrets, insults i agressions físiques entre elles són constants; com un combat cos a cos de gladiadors en l’arena escènica. Els seus violents enfrontaments dialèctics haurien guanyat consistència amb una millor modulació i un to de veu més baix. Les escenes de violència física contrasten amb aquelles en què mostren el seu afecte, que tenen un marcat accent lèsbic (derivat de l’homosexualitat de Genet que, de fet, recomanava que l’obra fos interpretada per homes).

criades-la-seca1

L’expressió de sentiments i emocions enfrontades és la base de “Les criades”: amor-odi, poder-submissió, riquesa-pobresa, felicitat-misèria, bellesa-lletjor, etc. També és un reflex de la lluita de classes, com es veu en el tractament paternal de la Senyora amb el servei domèstic i el menyspreu d’aquestes vers l’afecte que els mostra la mestressa.

En aquesta adaptació s’ha prescindit del tercer personatge – la Senyora – que també és interpretat per Elisenda Bautista. Això fa que en la part final de l’obra no quedi gaire clar si estem davant de Clara (imitant la mestressa) o de la pròpia Senyora i costi més d’entendre el desenllaç, que resulta una mica sobtat.

“Les criades” és una obra intensa, en contingut i forma, que obliga a deixar-se la pell dalt l’escenari. Per això, el seu èxit depèn en gran mesura de la capacitat de les actrius de donar vida als complexos i turmentats personatges de Clara i Solange, que despullen la seva fosca ànima davant del públic.

Elisenda Bautista (Clara) i Meritxell Sabaté (Solange) ho donen tot – i això es nota – però els seus esforços no es reflecteixen prou en el resultat. No aconsegueixen crear el clima que demana aquesta obra (que hauria d’assemblar-se al que envolta Bette Davis i Joan Crawford en la pel·lícula “Què se n’ha fet, de Baby Jean?” 1962). Elisenda Bautista és més grandiloqüent, potser sobreactua en algun moment, però això és el que demana el paper de Clara. Meritxell Sababé fa un paper més contingut (seguint les recomanacions del mateix autor) però no acaben d’encaixar bé i l’actuació queda descompensada. Potser convindria perfilar i equilibrar millor els personatges perquè llueixin com segur que poden fer.

espectaculos barcelona

  • Autor: Jean Genet
  • Espai: La Seca-Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
  • Intèrprets: Elisenda Bautista (Clara) i Meritxell Sabaté (Solange)
  • Direcció i adaptació dramatúrgica: Genoveva Pellicer
  • Producció: Companyia Perlimplin

Lluïsa Guàrdia

Lluïsa Guàrdia, filòloga i periodista. Amant de la cultura en general: literatura, cinema, teatre, dansa, òpera, música... "L'ànsia de coneixement, l'amor per la cultura i la pràctica del pensament crític ens fan lliures"

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *