Lee Fields a Barcelona – Grec 2015

Per Aina Ruiz

El passat dimecres vam tenir el privilegi d’assistir al concert de qui ja s’ha convertit en una llegenda viva del soul: Lee Fields. Dins del marc del Festival Grec, aquest soulman de 64 anys amb 43 anys de carrera a les esquenes, va venir a Barcelona a presentar el seu últim i melancòlic treball “Emma Jean” acompanyat de la seva banda The Expressions amb la que col·labora des del 2009 amb aquell magnífic “My World”.

La sala Barts estava força plena, a la pista de gent majoritàriament jove però al pis de dalt ja s’hi veien cares de totes les edats. Podríem pensar erròniament que el soul i el blues arriben més a un públic d’edat avançada però el concert de l’altre dia ens demostra una vegada més que el soul és un so atemporal i que Lee Fields connecta amb el públic jove a la perfecció. És més, se’l posa literalment a la butxaca.

lee fields barcelona

A les 21:15 entren a escena els sis components de The Expressions (piano, bateria, guitarra, baix, saxo i trompeta) una banda esplèndida que es fusiona perfectament amb la veu de Fields. Després d’una breu introducció instrumental (amb el tema “All i need”) per fi apareix a l’escenari el cantant de Carolina del Nord. Impecablement vestit de negre, americana blanca de setí amb topets negres i el pertinent mocador ben doblegat a la butxaca. Un gentleman. “Just can’t win” dona inici al concert ( tema que també obre el seu últim disc) i des d’aquestes primeres notes fins al final del concert de Lee Fields a Barcelona no pararà de sorprendre’ns.

Lee Fields és baixet, petitó però a l’escenari es fa enorme. Aquest home que va créixer escoltant el soul clàssic de Memphis dels anys 60 actualitza els sons de la música negra nord-americana posant-hi el seu segell inconfusible. La potencia de la seva veu robusta i sensual inunda tota la sala i ens deixa a tots al·lucinats. És una força de la natura, canta directament des de l’estómac, el ritme el recorre per dins i li surt per cada porus de la pell.

La connexió amb el públic és instantània, és molt proper, no para quiet ni un segon, es mou amb moviments espasmòdics, balla, salta, crida, anima al públic a picar de mans, a ballar, a cantar amb ell, a sentir la música tant intensament com ell ho fa. Ens contagia a tots de la seva energia que sembla no tenir fi. Aquí faré un al·legat a favor de les sales petites, i la sala Barts, en aquest cas, perquè la proximitat que s’aconsegueix entre artista i públic en aquest tipus de sales fa dels concerts una experiència incomparable i molt més intima que no pas la que ofereixen les macro sales.

Amb “Standing by your side” el funk s’apodera del públic i ningú pot reprimir el desig de ballar. Tot i presentar-nos un dels seus discs més intimistes (dedicat a la seva mare) el concert a Barcelona que estem presenciant és com un huracà davant del qual és impossible restar indiferent. Lee Fields ens demostra que la música no te edat, és autèntic, verdader, ho inunda tot d’una energia rabiosa. Viu cada paraula, cada nota, porta el soul a les venes . Amb “Talk to somebody” ens sembla de veure a James Brown ressuscitat sobre l’escenari. Increible.

Lee Fields és força però també calma i amb “Don’t leave me these way” o “Eye to eye” ens posar a tots la pell de gallina i ens deixa muts, ens parla d’amors que porten a la bogeria, a morir i a matar, i cada paraula sembla un crit de dolor que el trenca per dins, un mar de llàgrimes.

El concert es va centrar principalment en el seu últim treball (del que també n’ha publicat una versió instrumental) però també ens va regalar alguns temes dels seus discs anteriors com “I’ve still got it” (Faithfull man 2012) o “Ladies” (My World 2009) que va dedicar a totes les dones de la sala (les altes i les baixes, les grans i les petites, com diu la cançó) fent broma i dirigint-s’hi directament.

Quan portàvem exactament 60 minuts de concert va sonar “Faithfull man” amb la que es va acomiadar de públic. Al cap de pocs minuts van tornar a l’escenari per regalar-nos tant sols un bis però ningú va marxar decebut. Les cares dels assistents transmetien eufòria, alegria, no volíem que s’acabés però estàvem agraïts d’haver pogut compartir aquella energia, aquella experiència única i segurament irrepetible. Encara ens esperava una última sorpresa, que era trobar-nos al mestre signant els seus treballs a l’stand del merchandissing. El concert de Lee Fields a Barcelona va ser tot un luxe.

A Espectáculos Barcelona vam parlar dels concerts del Grec 2015

Elia Tabuenca

Filóloga y periodista, amante del mundo de las letras y de la cultura. Directora de la cía de teatro LetrasConVoz.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *