Crítica: La peixera

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 8.5 sobre 10

espectaculos barcelona

Un soterrani d’una empresa. Allà hi treballen, aïllats del món i de l’empresa, un grup reduït d’informàtics. El dia comença com sempre. Van arribant i es fan les salutacions i els comentaris rutinaris… però avui alguna cosa canvia. El cap d’informàtica, Andreu (Òscar Molina) porta males notícies. L’empresa ha decidit canviar els servidors, externalitzar el servei d’informàtica i, per tant, prescindir de tots. “De cagar-la, ara, en diuen filosofia”

Pere Calvet (Joan Bentallé) proposa aturar els servidors. Si tot s’atura, l’empresa s’adonarà de qui té el poder. El poder està en mans dels informàtics. I ho tiren endavant “(els de dalt) depenen massa de la nostra feina”, diu en Per Calvet.. L’Andreu puja a negociar amb l’empresa un canvi en la decisió. Les hores s’escolen… i no passa res. Biel (Miquel Sitjar) puja a l’empresa i torna amb les notícies. L’empresa està funcionant amb normalitat. A més, porta un informe, completíssim, on s’explica, fil per randa, tot el que el departament d’informàtica ha estat fent malament els darrers anys. Un informe detallat.

la peixera versus

Això serà el detonant d’una situació violenta que es dispararà com una espiral sense aturador. Els quatre informàtics, tancats al soterrani, sense informació de l’exterior, només amb l’informe a les mans i el que en saben els uns dels altres, aniran arribant al límit i explotant. Ja no són treballadors en un soterrani… són bèsties engabiades que lluiten entre elles es mosseguen, es donen urpades…

Biel, enmig de la batalla embogida en què es converteix el soterrani, li diu a l’Enric (Jaume Casals) “vols estar al costat del guanyador, però no saps qui és”. Qui en surt més malparat de tots és en Diti (Pep Papell), acusat de col·laboracionista. L’escena, més que un grup d’informàtics en un soterrani, sembla una recreació d’un grup de la resistència intentant esbrinar qui és el traïdor. I quan no hi ha res a perdre, és que ja s’ha perdut tot. Fins i tot la humanitat, l’empatia…

La Peixera, obra de teatre que podeu veure al Versus Teatre, parla molt més que d’un ERO, parla molt més que de les decisions de les empreses que afecten les persones sense tenir-les en compte, parla molt més que de números i beneficis. La Peixera ens parla de nosaltres. De com ens relacionem amb la gent que tenim al voltant. Els llaços que hi creem i la confiança o manca de confiança que tenim en les persones. Persones que, en el moment en què entren per la porta de l’empresa, amb la seva fitxa penjada al coll, deixen de ser persones i són només treballadors. Part d’un engranatge que pot ser substituït o eliminat quan convingui.

la peixera versus

Óscar Molina interpreta amb molta veracitat un directiu que sap moure’s entre els companys del soterrani i entre els de dalt, els que remenen les cireres. Un supervivent que té amics mentre li sigui útil tenir-los. No és ni millor ni pitjor que els altres. S’adapta a l’entorn. Sense ser el més intel•ligent del grup, és el més llest. Joan Bentallé és tot el contrari. Algú que s’acomoda a la situació i fa el possible perquè aquesta no canviï. Viu una vida rutinària que li va bé i menteix a la seva família explicant que ell és el cap del departament. Vol donar una imatge que no té. Un home gris a qui ja li està bé ser-ho.

Pep Papell és una d’aquelles persones que necessita el vist-i-plau d’algú altre. El seu personatge, en Diti, s’arrapa a Pere Calvet com una paparra, com si necessités un recolzament per poder tirar endavant. Ple d’inseguretats no és capaç de defendre les seves conviccions. La seva inseguretat el portarà a patir la pitjor versió dels seus companys. Miquel Sitjar és un altre supervivent. Però ho fa aïllant-se dels altres. No busca complicitats, busca anar per lliure i fa aliances puntuals per tirar endavant sense comprometre’s amb ningú, només amb ell mateix. La feina és la feina. Els companys de feina són només això, companys de feina. Els amics i la família són fora. No entren en el soterrani.

la peixera versus

Jaume Casals és el jove que encara creu que les coses poden canviar. I ho intenta. Intenta que se l’escoltin, que se sàpiga la veritat de les coses. “No ens interessa saber-ho” li retreu Gerència. Lluita contra un món que té les seves pròpies regles i està sol entre els seus companys, més madurs, que ja s’han desencantat d’aquesta lluita. Un idealista que admirem perquè és conseqüent. Ser-ho no li aporta cap benefici, però al final, és l’únic que, quan es miri cada matí al mirall, podrà estar orgullós d’ell mateix.

Un escenari híper-realista. Qualsevol persona que hagi pogut veure un departament d’informàtica, podrà comprovar que ho han clavat. Les taules aprofitades de canvis de mobiliari en l’empresa, cadires velles, ordinadors nous i servidors enormes. Un soroll permanent, un brunzit que no calla mai (llevat de quan apaguen els servidors), que es clava al cervell… i la sensació de què, per allà, no hi passa mai l’equip de neteja.

El vestuari i la caracterització defineixen molt bé cadascun dels personatges. En Pere Calvet, el més gran, vestit i corbata, com l’Andreu, el cap. Els altres, informals, amb samarretes i texans… motxilla gran, mòbils, auriculars… I una ambientació musical, amb la música de Malacara and Wilson Band que té tocs de rock, de folk… i que, de tant en tant, dóna un aire de sèrie americana a l’escena molt ben aconseguit.

Una obra de teatre a Barcelona amb un ritme canviant, que passa de la calma més absoluta a escenes trepidants plenes d’energia i de violència. Un dia de treball portat al límit. Un dia de treball que acaba com tots, amb un “fins demà”… un “fins demà” que no servirà per a tothom. Però un “fins demà” que fa que la rutina torni al soterrani. Plus ça change, plus ça c’est la même chose. Tot canvia perquè no canviï res.

espectaculos barcelona

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *