Crítica: L’Electe

L’Electe – Sala Muntaner

Puntuació: 7.5 sobre 10

Què li passa? Pregunta el psiquiatre al president electe a la Generalitat.

Aquest matí – contesta ell – mentre assajava el discurs d’investidura m’ha començat a picar el nas i, el que és pitjor, a fer ganyotes. Si surto així davant els votants, seré la riota de tothom. Què puc fer?

Aquesta és la divertida situació que ens presenta la Sala Muntaner a “L’electe”, escrita per Ramon Madaula i dirigida per Jordi Casanovas. Com que el text va quedar finalista al Torneig de Dramatúrgia Catalana de Temporada Alta 2015, l’autor l’ha allargat fins a obtenir la versió que ara podem veure al teatre.

L’inici de l’obra és tens. El candidat electe (Roger Coma) no acaba d’entendre perquè necessita consultar el psiquiatre (Ramon Madaula) que li ha recomanat el cap de gabinet. El metge calla i escolta, davant la desesperació del polític. Quan aquest li pregunta per la família, ell contesta indignat: “A mi no em passa res. Només em pica el nas. Doni’m una pastilleta i cap a casa”. Però no és una píndola el que salvarà el nou president del ridícul més espantós sinó la teràpia.

A mesura que el psiquiatre estira del fil, comencen a aflorar els motius que l’han dut a la política. L’electe li parla de la infància al poble, del sobrenom de “Quimet, el barrilet”, de la botiga dels pares, de la dona, els amics, etc. D’esperances i il·lusions. D’allò que sap i del que, sense voler, amaga en el subconscient i li impedeix pronunciar el discurs que ha preparat amb tanta cura. No us heu preguntat mai per què algú decideix dedicar-se a la política? Jo sí.

L’electe i el psiquiatre mantenen una lluita de poder en què tots dos volen tenir la raó i estiren del fil en direccions contràries. El primer creu que no té res i el segon està convençut que sí. Finalment, sembla que troben el punt d’equilibri que els permet treballar plegats. Hi ha un punt d’inflexió en què el polític comença a pensar que el psiquiatre té raó i decideix seguir les seves recomanacions. És molt còmica l’escena en què assagen una i una altra vegada el discurs d’investidura o l’enginyosa estratègia que s’empesca el metge per dotar-lo de la contundència i masculinitat que esperen els votants.

Roger Coma ens ofereix una divertida i encertada interpretació. No deu ser gens fàcil actuar tota l’estona fent ganyotes (no us la perdeu!). Darrere del seu posat fatxenda s’amaga un home insegur, que ha de demostrar al món (sobretot a ell mateix) del que és capaç. Per la seva banda, Ramon Madaula es fa el desmenjat, amb el vernís de suficiència pròpia d’alguns psiquiatres convençuts que ja ho han vist i escoltat tot. Poc a poc va agafant embranzida fins atrapar al seu company de repartiment. Ell també amaga segones intencions. Cap dels dos és el que aparenta ser.

Els polítics amaguen el seu veritable jo sota una màscara? Ho fan expressament o és una actitud inconscient? Quanta distància hi ha entre el jo real i l’aparent? I entre la seva consciència i els seus actes? En un moment de l’obra, el psiquiatre diu a l’electe: “vostè no delira? però si tots els polítics ho fan”. De quin tipus de deliri parlem? De grandesa? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja l’obra.

L’acció transcorre en una única escena i es basa en l’àgil i agut diàleg entre metge i pacient. Un pregunta, l’altre respon. Un estira, l’altre arronsa. Un amaga, l’altre descobreix. Com dos nens grans que juguen a fet i amagar.

L’escenari disposa de tots els elements per posar-nos en ambient. És una rèplica del luxós despatx del president de la Generalitat: dues butaques, un sofà (que fa funcions de “divan”), un aparador i un gran quadre a la paret. Tenim la sensació d’estar al sofà de casa veient el capítol setmanal del “Polònia”. En aquest cas, però, no és la paròdia d’un polític en particular sinó de la professió en general (virtuts i defectes inclosos).

L’Electe és una obra entretinguda i molt divertida, per passar una bona estona, sense gaire més (ni menys). Però si voleu anar més enllà i mirar sota la catifa del despatx presidencial,  descobrireu que els polítics són com nosaltres, persones amb pors i mancances. Potser l’única diferència és que ells dissimulen millor. Bé, no tots. A alguns se’ls veu massa el llautó, però no diré noms per prudència.

Dades tècniques de L’ELECTE

  • Espai: Sala Muntaner
  • Text: Ramon Madaula
  • Direcció: Jordi Casanovas
  • Intèrprets: Roger Coma i Ramon Madaula
  • Una producció de la Sala Muntaner, Intent Produccions i Hause & Richman Produccions.

espectaculos barcelona

Lluïsa Guàrdia

Lluïsa Guàrdia, filòloga i periodista. Amant de la cultura en general: literatura, cinema, teatre, dansa, òpera, música... "L'ànsia de coneixement, l'amor per la cultura i la pràctica del pensament crític ens fan lliures"

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *