El niño de la tele

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 7 sobre 10

A l’espectacle El niño de la tele ens trobem amb un escenari a mig muntar. Un escenari que ens recorda aquells escenaris més senzills de fa uns quants anys, amb una cortina platejada i un munt de televisors antics… res de pantalla plana… i apareix Rubén Ramírez, ell, que va ser El niño de la tele, i ara treballa al fusteria del pare.

De sobte, sembla que el món de la fama retorna… les pantalles comencen la partida d’un videojoc, que va pujant de nivell, mentre en Rubén ens explica amb un humor molt àcid i negre, que no amaga una certa amargor, com va viure el seu ascens fulgurant a la fama… i el seu descens sobtat a l’oblit. “Tengo 15 años, estoy acabado, y nadie me lo dice para no darme un disgusto”…

el niño de la tele

“Ojalá nunca hubiera dejado de ser un juego”. El nen de deu anys que feia imiacions per divertir-se havia estat abocat a un món de depredadors on ningú no jugava. On tot era lluita per la supervivència en la fama.

El niño de la tele és un monòleg ple d’ironia i de molta mala bava que es fica amb tothom… teatres plens de públic que va a veure actors consagrats. Qui dóna oportunitats als joves? Qui s’arrsca? I també es fica amb el públic: “Aquí os saca de Beckett y os perdéis!” Un món que oblida amb facilitat aquells que algun dia ens ho van donar tot…

Rubén Ramírez, un cop va deixar de ser famós, va intentar dur una vida “normal”. Va estudiar, es va preparar… i es va trobar amb el que és una vida “normal”: feines mal pagades, contractes precaris, abús dels empresaris… el món de fora de la tele és tan hostil com el món de la fama. I aquí, a sobre, no hi ha ni aplaudiments. Al final, amb l’únic que pot comptar, és amb la família. La família, que el va acompanyar en la seva aventura de la fama, l’acull en el seu retorn al món “normal”.

el niño de la tele

En aquest espectacle de Barcelona, Rubén Ramírez ens fa un monòleg més que un muntage teatral. “Yo no soy actor” ens diu. No,no ho és. Però es defèn molt bé en aquest escenari. La Sala Flyhard l’acull i l’acomboia. Amb l’ajut dels tècnics de la Flyhard, en Rubén Ramírez ens pot explicar la seva història. No vol ser didàctic, no ens vol donar cap lliçó. Només ens vol explicar el que li va passar a ell.

El Niño de la Tele és un espectacle en què en cap moment decau el ritme. Fins i tot, quan apareix GAME OVER a les pantalles, el joc no acaba. El joc no acaba perquè la vida continua. I Rubén Ramírez, a la Sala Flyhard, sense voler-ho, ens dóna una lliçó. Si la vida et dona llimones, fes-ne llimonada. L’humor per damunt de tot. L’humor, blanc, negre, càustic, àcid o sorneguer… és igual. Mirar-se les coses amb humor fa que ell pugui tirar endavant.

A la Sala Flyhard li han donat l’oportunitat d’explicar-se. I val la pena anar i escoltar-lo.

espectaculos barcelona

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *