Crítica: Diari d’una miliciana

Nota: 9 sobre 10

La Seca Espai Brossa ens torna a enlluernar amb un muntatge petit, acurat, ben treballat, ben interpretat. Un muntatge commovedor que ens porta a temps no massa llunyans per fer-nos reviure fets que ens fan mal, perquè són part de la nostra memòria, d’una memòria que ha estat sepultada durant molts anys.

Diari d’una miliciana és una dramatització d’un diari real d’una miliciana real que va embarcar amb quatre companyes més cap a Ses Illes per ajudar els combatents defensors de la República. L’autora del diari no és un personatge fictici. És algú que va existir, que va viure aquí… però que, malgrat els intents de l’autor, ha quedat sense nom.

Un diari autèntic sobre una història impactant a Diari d’una miliciana 

De l’autora del diari només en sabem el que va escriure. El seu nom és una incògnita. En la seva investigació, l’autor (Jaume Miró) es troba amb entrebancs una i una altra vegada, davant d’una administració militar que no cedeix ni un pam. Va d’arxiu en arxiu, València, Amsterdam… Salamanca!… i enlloc li donen ni informació ni accés. Tancat i barrat. La memòria ha estat sepultada durant molts anys i sembla que encara hi ha interès en què es quedi així. “El silenci és el gran triomfador del feixisme espanyol”.

diari-duna-miliciana

Teresa, Mercè, Dària, Maria i la narradora embarquen convençudes del que fan, amb unes conviccions molt fermes, carregades amb les idees anarquistes i republicanes… i es troben en un món ple d’homes que, malgrat defendre el món en què elles creuen, no l’apliquen. Les cinc milicianes, que van a Mallorca a lluitar amb els seus companys, es troben expulsades a la reraguarda, a fer feines de cuina, de neteja… menystingudes pels seus companys i camarades que no veuen en elles unes iguals, només hi veuen unes dones. Unes dones que, quan convé, són abandonades a la seva sort, davant de l’exèrcit feixista. Les cinc milicianes descobriran que la lluita per la igualtat encara s’ha de lluitar a casa seva “Quin sentit té la nostra lluita si serveix perquè continuïn esclavitzant el poble?”.

El Diari d’una miliciana és molt realista. L’autora no deixa cap canya dreta. Critica obertament el caos, la desorganització, la deixadesa de l’exèrcit republicà. És un relat cru i dur. En contrast amb les cartes que envien a les famílies, on no deixen traslluir la situació real en què viuen a l’illa.

diari-duna-miliciana

Les cinc milicianes són; Xuel Díaz, Marta Garolera, Berta Pipó, ,Elena Sánchez i Júlia Santacana. La dramatúrgia ha fet que la veu del diari acabi donant veu a les cinc dones. David Bo, David Anguera, Toni Galmés, Jaume Viñas i Guillem Balart les acompanyen, interpretant el narrador i els diferents personatges masculins que tenen breus, però contundents, aparicions en el diari. A més, els nois s’encarreguen de tocar la música en directe i dels efectes especials. Tots són actors i actrius joves que interpreten molt bé. A estones ens fan oblidar que allò és teatre i és com si tinguéssim les milicianes al davant, que han tornat del passat per explicar-nos la seva història, en directe.

Aquesta obra de teatre no necessita massa escenografia. Unes cadires, un mocador de fer farcells, una corda… amb aquests elements es recreen tots els espais que les milicianes es van trobant a les illes. Un vestuari molt ben treballat: les granotes blaves de la FAI, el mocador al coll, els uniformes dels soldats, les banderes… hi ha hagut un treball de documentació molt ben fet, que dóna aparença de realitat a tota l’obra. La música, de l’època, amb havaneres, cançons de guerra, himnes… ens situa enmig del conflicte.

Diari d’una miliciana és una bufetada molt ben donada a la nostra memòria. Perquè recordem que “el crim no caduca”, que hem de recuperar la nostra història, ens agradi o no, perquè és el que som. Si, a més, hi afegim unes boníssimes interpretacions, ens queda un muntatge esplèndid que no ens deixarà indiferents.

espectaculos barcelona

 

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Un comentario:

  1. Molt d’acord. L’obra em va meravellar i obsesionar durant dies. Absolutament recomanable i imprescindible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *