Crítica. Trilogia de la imperfecció: Júlia

Nota: sobre 10

La Sala Atrium presenta la segona peça de la “Trilogia de la imperfecció” que va iniciar fa alguns mesos amb “Nora” (“Casa de nines” d’Ibsen) i acabarà amb “Nina”, una versió de “La gaviota” de Chejov. Ara és el torn de “Júlia”, basada en “La senyoreta Júlia” de l’autor suec August Strindberg. És una de les obres fonamentals i més representades del repertori de teatre universal.

“Nora”, “Júlia” i “Nina” comparteixen la mirada critica dels seus autors – encara que amb perspectives diferents – sobre el rol de la dona de finals del segle XIX, encotillada en unes normes socials que la sotmeten a la voluntat masculina. Són un crit a l’alliberament femení.

“La senyoreta Júlia”, que es va estrenar el 1889 a Dinamarca, va ser considerada immoral i rebutjada pel públic perquè plantejava un tema difícil d’entomar per la convencional societat de l’apoca: l’aventura fugaç entre una dona de classe alta i un dels seus criats. Encara que això avui no ens provoqui sorpresa ni rebuig, aquest tipus de relació era aleshores inadmissible.

L’obra té tres protagonistes. Júlia (Patrícia Mendoza):  rica, coqueta, capriciosa però també insegura; Jan (Jordi Llordella) l’ambiciós criat amb ànsia d’ascensió social, “aparentment” servil davant d’aquells que ostenten el poder, i Kristina (Mireia Trias), la seva resignada promesa. Hi ha un quart personatge, el comte (pare de Júlia), que no és present a escena però que té  una gran influència en l’educació de la seva filla. Ella s’hi refereix sovint, com en la frase: “Ell és qui té la culpa de tot”.

L’acció transcorre en un únic espai, la cuina del servei. A l’escenari només hi ha una taula, dos bancs i parets blanques. Júlia s’avorreix i decideix anar a la festa que organitzen els criats amb la intenció de seduir el seu xofer, Jan. Per aconseguir el seu objectiu,  inicia un descarat flirteig – una mena de ritual d’aparellament – en què desplega totes les seves armes. Ho té fàcil perquè Jan està enamorat d’ella des de la infància.

El conflicte entre passió sexual i posició social sorgeix després de passar la nit junts. Senyora i criat inicien un perillós joc en què sovint intercanvien la posició de poder o submissió. És com si el sexe hagués trencat les barreres socials per convertir-los en éssers iguals.  Ara, s’han invertit els papers. Júlia s’avergonyeix del que ha passat, se sent culpable i té por del que diran.

Una personalitat emocionalment inestable i la declarada misogínia d’Strinsberg s’evidencia en la violència i crueltat de les paraules de Jan que menysté i humilia Júlia i l’empeny a un procés de degradació i pèrdua de dignitat. La idea del suïcidi plana per l’escenari.

Sembla que tots dos fugen d’alguna cosa. Ell, d’una posició social que no és la que li correspon ni es mereix. Ella, d’una educació familiar que la fa diferent i que l’aboca a transgredir les normes i convencions. El personatge de Júlia mostra com n’és de difícil alliberar-se de l’educació rebuda (una mare molt independent i un pare amb tendències suïcides). L’escena de la maleta simbolitza el seu desig de fugir, d’escapar ben lluny.

Com en ”Nora”, la posada en escena és un dels punts forts d’aquesta obra de teatre. Les petites dimensions de la Sala Atrium s’expandeixen gràcies a l’ús de recursos audiovisuals. La projecció d’imatges d’una pel·lícula antiga de “La Senyoreta Júlia” i la visualització en la blanca paret d’algunes escenes de l’obra que es representa, es combinen per crear una sensació de tridimensionalitat (o, millor dit, de multidimensionalitat).

Les projeccions es barregen amb els personatges i l’acció i es fusionen en un únic pla en què ja no distingim el que és real del que és una imatge digital. És molt interessant veure com, en algun moment, interactuen els actors “reals” amb la seva versió “virtual”. El resultat és espectacular.

El text de “La senyoreta Júlia” no és gens fàcil perquè conté escenes de gran exigència interpretativa, amb gran tensió i violència verbal (són pocs els moments de calma). Tota l’acció passa en una única escena on els tres protagonistes són sempre presents. Patricia Mendoza i Jordi Llordella no acaben d’encertar del tot en el paper i, en alguns moments, se’ls nota forçats. He de reconèixer que no vaig saber interpretar algunes de les escenes com el ball de Júlia i Kristina o els moviments sincopats de la parella.

Mireia Trias, la resignada i silenciosa promesa de Jan, actua com a mera observadora. Es manté en un segon terme i participa en l’acció comptades vegades. Malgrat la impassibilitat del paper de Kristina, la seva força expressiva – que ja vam poder veure a “Nora” – inunda escenari i serveix de contrapunt a la lluita de poder entre Júlia i Jan. Si anem una mica més enllà podríem creure  que representa la mirada d’una societat que observa escandalitzada (a través de l’objectiu de la càmera) aquesta relació que contravé les rígides normes socials de l’època.

Encara que em va agradar més la primera proposta d’aquesta trilogia i que potser convindria fer alguns ajustaments, continuo pensant que és un encert la combinació de realitat i virtualitat que ens ofereix la Sala Atrium i que és un excel·lent camí a seguir. Espero poder veure també “Nina”.

Dades tècniques de JÚLIA

Basada en l’obra d’August Strindberg “La senyoreta Júlia”

Espai: Sala Atrium

Direcció: Ramon Molins

Repartiment:
Júlia: Patricia Mendoza
Jan: Jordi Llordella
Kristina: Mireia Trias

Lluïsa Guàrdia

Lluïsa Guàrdia, filòloga i periodista. Amant de la cultura en general: literatura, cinema, teatre, dansa, òpera, música... "L'ànsia de coneixement, l'amor per la cultura i la pràctica del pensament crític ens fan lliures"

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *