Crítica: Oklahoma

Nota: 8,5 sobre 10

La cia Dei Furbi i Gemma Beltran ha estrenat aquest dimecres 19 de juliol dins del Festival GREC  i per celebrar els seus 15 anys, el seu nou espectacle: Oklahoma. Un muntatge teatral format per tres actors (dos actors i una actriu) i creat a partir d’un teatre molt físic i experimental, inspirat en els mons de Kafka, Lewis Carrol, Calderón i Luigi Pirandello. Oklahoma parteix de l’obra de Kafka inacabada, “Amèrica” o (el desaparegut) on apareix el Gran Teatre D’Oklahoma.

L’espectacle parteix del viatge que fan tres actors a l’atur, que van a buscar feina al gran teatre d’Oklahoma.
Durant aquest viatge es plantegen moltes preguntes i molts reptes com ara, Quin és el camí que han de seguir per arribar al seu destí final? Quin és el límit entre el teatre i el món? o què ha de fer un actor per transmetre el què li passa de la manera més honesta?

“Al teatre i al món, tots estem exposats i ens sentim observats. Vivim en una societat-espectacle constant”.

Oklahoma és un espectacle molt visual. Des del primer moment entrem dins d’aquest viatge tan particular a través de la curiosa posada en escena. L’escenografia, amb una tela blanca com a base i unes cintes negres elàstiques que creuen l’espai en diferent direccions, conformen els camins que els personatges hauran d’anar superant per arribar al seu destí. Tot té un perquè molt ben justificat. Els actors, equipats només amb una jaqueta impermeable i una motxilla es disposen a començar el seu viatge.

El moviment escènic és clar i molt orgànic. Cada un dels tres actors fa un treball físic i d’escolta conjunta molt interessant i rigurós. Tots tres estan molt ben compenetrats entre si i en tot moment treballen tots a una, i el que fa un, aporta a l’altre i enriqueix a tot el conjunt. Anna Alborch, Robert González i Toni Vinyals, fan un treball acuradíssim de cada moviment i so que fan tan corporalment com auditivament, sense deixar perdre cap detall.

Amb un ritme fresc i àgil, els actors interpreten els seus personatges d’una manera propera i molt sorprenent. La música de l’espectacle, formada únicament per la veu humana i cantada sempre a capella sense cap altre instrument, juga amb diferents harmonies i jocs rítmics que enllacen amb la part visual perfectament. Les veus dels actors són extraordinàries i molt precises.

El missatge final que l’espectacle vol transmetre és el fet que el teatre necessita un públic per poder ser realitzat i el compara amb el món real, on tots som actors reals de la nostra pròpia obra de teatre tal com deia “Oscar Wilde”.

Janna Ayesa

"El món és un teatre" com deia Oscar Wilde. Jo penso que el teatre ens fa somiar, ens ajuda a seguir endavant i superar obstacles. Des de petita va començar a estudiar música, tocar el violí i cantar. Des de sempre ha mostrat una inquietud teatral i musical. Diplomada en Magisteri Musical per la Universitat Autonoma de Barcelona. Actualment estudia Teatre musical a l'escola Memory de Barcelona.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *