Crítica: Marat/Sade – Grec 2015

Crítica de Nicolás Larruy 

Nota: 10 sobre 10

Estem en un maniconi. És l’any 1808. El director del manicomi ens explica que, gràcies a la revolució, els manicomis ja no són el que eren abans i que els bojos reben tractaments més humanitaris i novedosos. Per demostrar-ho, ens diu que ha muntat una obra de teatre, intepretada pels interns de la institució i escrita per un d’ells: el senyor de Sade.”Marquès de Sade” rectifica el Marquès. La revolució haurà triomfat, perquè ell és i serà Marquès.

El director de la institució es situa en un costat de l’escenari, en una cadira alta, amb una campana permanentment il·luminada, que farà servir per recordar la seva presència durant tota la representació. Per recordar el nou ordre establert. Per recordar que ell és el representant de la nova societat sorgida despés de la revolució.

marat sade barcelona

Sade ens presenta la seva obra, ens presenta els actors, els bojos de la institució… i a partir d’aquest moment, com una bola de neu que va creixent, ens expliquen la història de Marat, de Charlotte Corday… i Sade ens explica la seva visió de la revolució. Per al director de la institució, la història és allò que escriuen els prohoms als llibres d’història, els grans esdeveniments. Però Sade ens explica la revolució de la gent, una revolució menys glamurosa, més crua, més violenta. Ens presenta un poble manipulat pels prohoms que el director de la institució valora tant. Sade és l’individualisme, el pesament crític, la imaginació… Marat és el defensor del col·lectiu, del grup, del bé comú per damunt de les persones. Són dues idees que xoquen contínuament.

Els malalts interns interpreten, teatre dins del teatre l’obra de Sade… i passen dels papers individuals als moments corals, com els corus de les tragèdies gregues, que ens canten allò que en Sade vol que sapiguem,amb cançons directes, sense floritures. Sade no ens vol vendre la revolució com la solució a tots els problemes. Per Sade, la revolució és una altra manera de manipular. Abans manipulaven els aristòcrates, ara manipulen els burgesos. “Heu aconseguit la llibertat, però no heu aconseguit ni la igualatat ni la fraternitat”, diu en Sade al poble de França.

marat sade barcelona

La revolució francesa passa davant dels nostres ulls en la forma dels bojos interns Sade i Marat discuteixen sobre els seus punts de vista. El director intenta censurar el text… i Sade, que no és boig encara que estigui intern entre bojos, utilitza tots els seus recursos per saltar-se la censura i tirar endavant amb el seu text.

La revolució francesa entra al manicomi a través de l’obra de Sade i acaba triomfant entre els bojos. Potser Sade acaba fent el mateix que retreu a Marat: manipular els bojos perquè facin el que ell vol, com Marat manipulava la gent. Tots dos són més semblants del que Sade voldria. Són com titellaires que mouen les titelles al seu gust.

Una escenografia formada per grans cortines, que ens situen en la sala de banys del manicomi. Unes cortines que els actors mouen, pleguen, despleguen, cargolen… per crear espais i escenaris. Un vestuari que ens mostra una gent bruta, miserable, deixada… una imatge que contrasta amb el que el director de la institució ens vol fer creure. Que les coses han canviat molt. Per als interns, no sembla que hagin canviat tant. La revolució no ha arribat amb tanta força allà.

marat sade barcelona

Tots els actors fan interpretacions excepcionals. Passen del personatge al boig i del boig al personatge amb un gran treball corporal, gestual i vocal. Sade interpreta un boig davant del director, i a nosaltres ens mostra una persona lúcida, intel·ligent, ferotge.

Un text ple de sarcasme i ironia que ens fa mantenir un somriure als llavis, perquè ens fa partícipis del doble joc de Sade, del doble joc de la revolució. Ens tracta com a persones intel·ligents però ens fa veure que som tan manipulables com els bojos, o els ciutadans que Marat alliçonava. Quan l’obra acaba, quan la revolució acaba… quan els bojos es retiren… la platea es posa dempeus aplaudint. 10 minuts d’aplaudiments que van fer sortir els actors moltes vegades. El públic va agrair el treball d’Atalaya. Un treball molt ben fet. Una feina excel·lent.

Llàstima que només estiguin tres dies a Barcelona. És l’únic defecte que tindria aquest espectacle. Esperem tornar-los a veure a Barcelona.

Més informació sobre el teatre al Grec 2015

Elia Tabuenca

Filóloga y periodista, amante del mundo de las letras y de la cultura. Directora de la cía de teatro LetrasConVoz.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *