Crítica: L’Avar

Crítica de Nicolás Larruy

espectaculos barcelona

Nota: 8.5 sobre 10

Joan Pera presenta aquesta obra de teatre a Barcelona que s’inspira en la comèdia de Molière, L’Avar.

Aquest cop he tingut la sort de veure L’Avar dues vegades. La primera, el dia 9 de febrer, una preestrena, un assaig amb públic. I el dia 16 de febrer, el dia de l’estrena. I he pogut comprovar que els assajos amb públic són molt útils, sobre tot si el director escolta el públic.

El primer dia que vaig veure L’Avar en vaig sortir molt decebuda. Un text divertit i potent que va quedar llastrat per una interpretació de Joan Pera que semblava que estigués fent encara “La extraña pareja”, amb els mateixos tics, gestos, entonacions… Alba Florejachs, Manel Dueso i Ricard Farré brillaven en un muntatge on tot semblava molt apagat. Faltava ritme, velocitat… hi faltava comicitat, bon humor…

teatre barcelona

Foto: David Ruano

En canvi, el dia de l’estrena ens vàrem trobar amb un Joan Pera pletòric, un avar lasciu, garrepa, rondinaire, malparit, egoista, groller,… un personatge que feia riure perquè és un compendi de moltes mesquineses i les porta a un nivell superlatiu. Un avar que ho vol tot, diners i sexe, però sense donar res a canvi (“no dóna ni el bon dia… us el presta”). Un Joan Pera que va demostrar tots els anys d’ofici i professionalitat que té al seu darrere, amb un gran domini del gest, del moviment, de la veu. Un Joan Pera que eclipsa tots els personatges que ha fet fins ara. Una interpretació excel·lent. Un ACTOR. En majúscules.

En Manel Dueso, en el paper de Mestre Jaume, va demostrar que un actor de primera, fent un paper secundari, eleva la qualitat de l’obra. Un bon actor sempre és una aposta segura. En Manel Dueso és una aposta segura.. El seu Mestre Jaume fatxenda, conspirador, covard, bonvivant… ens fa riure i ens provoca una certa tendresa. Un personatge sorneguer que cau simpàtic, perquè sí… i perquè en Manel Dueso l’interpreta de forma magistral.

Alba Florejachs és una Frosina impressionant, manipuladora, aduladora, segura de si mateixa, una supervivent en un món on no hi té cabuda, però on ella s’hi enquibeix i s’hi queda. Ricard Farré, Valeri, interpreta un personatge que passa per molts estats d’ànim, de forma seguida, sense pausa, interpreta dins la interpretació. Passa de l’adulació falsa, a l’amor veritable, a la passió, a la tristesa, a l’enuig, a l’alegria… sempre amb el posat adequat, el to correcte. Un gran actor que fa molt gran el seu personatge.

teatre barcelona

Júlia Barceló i Manu Fullola (Elisa i Cleante) han passat de ser uns personatges mediocres, el dia de la preestrena, a ser uns personatges convincents, que viuen el que diuen. En canvi, Elena Tarrats, no acaba de trobar el punt, està massa encarcarada, massa amanerada per fer-nos creïble Mariana. Xavi Francès defèn amb força els seus tres personatges. No us perdeu el final, quan fa de comissari. Hi h a una certa sornegueria soterrada que s’ha de gaudir. Al Fletxa d’Óscar Castellví hi trobem a faltar una mica de desvergonyiment, un contrapunt més còmic i més contundent al seu amo. Josep Minguell, el Sr. Anselm, és un gran actor que té un paper molt breu en aquest muntatge. Breu, però molt ben construït. Un gran actor que broda el seu personatge. Una gran tria.

Hem d’agrair que en Josep M. Mestres hagi escoltat el públic de les preestrenes. L’hagi escoltat i li hagi fet cas. Gràcies a això, podrem gaudir d’un Joan Pera que omple l’escenari només amb la seva presència i que ens regala una de les seves millors interpretacions.

L’obra de teatre, coneguda per tothom, no té secrets. Parla de mentides. Les mentides que explica Harpagó als seus fills per intentar amagar les seves riqueses, les mentides que expliquen els fills per amagar els seus amors, les mentides dels amants per amagar que estimen, els criats que menteixen per poder menjar, evitar un càstig…Tothom menteix per treure’n un profit particular. Amor, diners, menjar, supervivència.

teatre barcelona

Hi ha duels de personatges que són remarcables: el diàleg entre Frosina i Harpagó, sobre el seu prometatge; Harpagó i Mestre Jaume, quan aquest li explica el que la gent en pensa d’ell; entre Harpagó i Valeri, parlant del prometatge d’Elisa (“… i sense dot!”). També són remarcables els moments en què els actors trenquen la quarta paret i ens parlen, expressen els seus pensaments en veu alta… són petits moments ben construïts dels que no us heu de perdre ni un detall.

Una traducció correcta amb alguns jocs de paraules ben adaptats al català. Un llenguatge planer que mantenia paraules d’un català més antic, com situant l’obra en un moment determinat del temps. El vestuari, d’època, però amb tocs moderns era un pont entre el “hi havia una vegada, fa molt, molt temps…” i el nostre temps.

L’escenari molt auster. Un fons de portes de fusta que es converteixen en una estructura lleugera al segon acte, per separar el que és dins i el que és fora. Una porta amagada que aprofiten poc i podria donar molt més joc. En una obra on les entrades i sortides són molt importants, potser calia aprofitar més l’escenografia. La música, amb tocs barrocs, també ens porta a un temps llunyà… com en un conte.

A aquest espectacle de Barcelona veiem una bona direcció, que ha sabut parar l’orella i escoltar, escoltar molt.

espectaculos barcelona


 

Elia Tabuenca

Filóloga y periodista, amante del mundo de las letras y de la cultura. Directora de la cía de teatro LetrasConVoz.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *